Em ve molt de gust estrenar el meu blog, pel que fa a entrades temàtiques, parlant d’un gènere musical que a mi particularment m’apassiona: el minimalisme.
«El terme música minimalista s’utilitza generalment per designar un corrent de música contemporània que va aparèixer a la dècada de 1960 als Estats Units, de la mà, principalment, dels compositors Monte Young, Terry Riley, Steve Reich i Philip Glass. La música minimalista va suposar una ruptura amb les avantguardes i un retorn a la música tonal, de vegades anomenada música modal. Es caracteritza generalment per un cert desposseïment i una economia de mitjans. Depenent dels compositors, es fan servir diverses característiques com el recurs a processos sistemàtics de composició, o estructures repetitives o pulsacions regulars.» Fragment extret de Wikipèdia.
A principis dels anys setanta, Tom Johnson, crític musical i compositor, fou un dels primers a definir la música minimalista amb el seu llibre «Minimalisme en música: a la recerca d’una definició», editat més concretament el 1972. És una lectura interessant per contextualitzar el moment històric, i copsar la idea creixent que va contravenir el corrent incipient que governava la música contemporània. Ja a partir dels anys trenta es va començar a treballar en nous estils musicals de forma involuntària, en posar al servei de les composicions musicals els avenços electrònics de l’època, i les noves i inexplorades possibilitats que oferien els nous sistemes de gravació. Aquí naixerien nous compositors, amb idees contraposades al que havien après als conservatoris i acadèmies, on l’ortodòxia i el classicisme només eren ja vestigis de temps obsolets.
Johnson, tanmateix, no va dubtar en autodefinir-se com a músic minimalista, deixant clar que aquest estil englobava moltes visions, tècniques i sensibilitats diferents; des de pulsacions repetitives, a composicions per a molt pocs instruments, l’enregistrament de sons a la natura i realitzar seqüències harmòniques amb ells, passant per cercles melòdics infinits, o una quantitat mínima de notes espaiades brutalment en el temps, navegant en mars sonors bàsics i senzills.
Hi ha una estreta línia entre els corrents experimentals, on jo personalment englobo a John Cage, més que en la música minimalista, malgrat que hi va transitar molts cops. I encara que Tom Johnson fou el primer autor reconegut en parlar del minimalisme, el 1.974 Michael Nymann en el seu llibre «Experimental music: Cage and beyond», fent menció explícita a Cage, ja deixa clar que aquest corrent musical no és un invent sorgit aquells anys, sinó que s’englobava en diversos estils sortints dels autors impressionistes de finals del segle XIX. Un dels corrents sorgits d’aquesta època és el serialisme, i un dels seus exponents fou en Karlheinz Stockhausen.
L’impressionisme, gènere nascut a la França de finals del segle XIX, troba en Claude Debussy o Erik Satie (que es negava a ser etiquetat en aquests termes), els seus màxims exponents. Compositors que van treballar en la idea de deslligar-se dels patrons i formes establerts, van trencar els estereotips de l’època posant la música al servei de l’ànima. Element francament subversiu llavors, ja que el classicisme era imperiosament la música dominant arreu.
Bé, un cop posats en situació, i tornant al text amb el qual obro aquesta entrada, una de les característiques de la música minimalista segons s’indica, és l’economia de mitjans, un terme que a mi m’encanta, però que no sempre és del tot certa.
De primeres això em fa pensar que en parlar de música, hi ha un model referent primari del qual partir, i que ens diria quin és el nombre ideal d’instruments, de notes, la durada estimada de les peces musicals, i un llarg etcètera de paràmetres que serien els que ens vindrien donats, com una espècie de dogma. Podríem arribar a creure, que aquest referent universal des d’on entrarem a valorar tota la resta, és la música clàssica, i aquí és on per mi entrem en un interessant conflicte.
De sempre hem sentit que la música clàssica és com un pinacle, una culminació pel que fa a la música, i tot el que ha vingut després, no deixa de ser un conjunt de branques i estils més o menys valorats, gairebé com a músiques menors. Però a mi personalment m’arriba la idea que precisament no és la música clàssica el kilòmetre 0, el punt de partida, sinó més aviat una estació més per on hem transitat. Un estil al qual devem molt, però que també deu molt a tot el que abans ja existia; com el folklore musical i els cants tradicionals, i encara molt més abans, els sons i composicions ancestrals, d’on neix tot plegat. Arribats a aquest punt, qui és ningú per atorgar categories a res?
D’acord, estem altre cop davant la definició de minimalisme, i ens diuen que es caracteritza per un cert desposseïment i una economia de mitjans, però llavors, res no té sentit si ens eximim de comptar amb una quantitat determinada de recursos, o amb una quantitat determinada de notes, o d’acomplir cert tempo o cadència… no?
Bé, ara simplement he volgut jugar una mica al desconcert, però el fet és que arribats a aquest punt, el que voldria és reivindicar aquest estil musical, de vegades menystingut, i titllat com a fàcil, mancat de qualitat i virtuosisme, i que sense entrar a analitzar ni els fonaments, ni les qualitats compositives, es considera una música menor. Però crec que qui pensa així no pots estar més lluny de la realitat, ja que realment ens trobem davant d’un estil que com cap altre ha fet trontollar els pilars de la música, un estil que s’ha rebel.lat contra els cànons, que ha desafiat les regles escrites i no escrites, un alumne que ha vençut al seu mestre. El minimalisme és màgia embolcallada en so, és un viatge assossegat a l’interior d’un mateix, o als afores planetàries.
La música minimalista no està al servei de l’estètica, ni de l’instrument, ni de les notes, o les complexes melodies, és un estil nascut per fer sentir com cap altre, sense excessius guarniments, sense el sentit estètic innecessari i carregant, una declaració d’intencions dels que aconsegueixen fer-nos viatjar a través d’expressions mínimes, amb embolcalls.
És cert que trobarem sovint que hi ha pocs instruments, de vegades poques notes, poca melodia, poca música en general, sempre que ho comparem amb grans composicions repletes de colors, sons i desdoblament, però si estudiem més a fons a alguns músics minimalistes, veurem que no escatimen en recursos cercant i reproduint el so tan desitjat, creant capes i capes amb efectes i textures, tot per arribar, paradoxalment, a l’abstracció absoluta del so, elevant-lo a la mínima expressió.
Sigui com sigui, el minimalisme es vesteix amb quelcom oníric, sensual, hipnòtic, fent valer la senzillesa compositiva i aquesta economia de mitjans, com a un dels arguments principals. El minimalisme, com a corrent musical, és un complex compendi d’estils i tècniques compositives, estès bastament en els anys, i utilitzat recurrentment tant en cinema com la televisió, per l’alt poder sensitiu i la transmissió de sensacions i fins i tot emocions. Actualment, dins de l’espectre de la música minimalista també podem trobar la música ambiental, i altres branques com el New Age o altres estils.
Alguns dels artistes que personalment segueixo i més valoro dins del que podem anomenar minimalisme són:
Liz Harris (Grouper), Max Richter, el col.lectiu How To Disappear Completely, Philip Glass, Arvo Pärt, Hiroshi Yoshimura, Haruka Nakamura, d’entre una llarga llista…
I particularment, la meva percepció del minimalisme en termes musicals, potser ja amb una visió més moderna i enriquida per anys d’escolta i immersió en noves músiques, tendències i artistes, rau a aconseguir instal·lar-se dins els límits que marquen per a mi, els quatre pilars fonamentals: l’abstracció de les notes dels acords, fer dels canvis subtils en la inèrcia harmònica un gran salt melòdic, la capacitat del viatge sonor, i la sensació ambiental i etèria.
Estic convençut que sense aixecar gaire esglais, hi haurà qui divergirà d’algun dels comentaris aquí expressats, per això deixo obert el debat, si voleu, però sobretot, si us plau, gaudim de la música!