Entradas

Publicado el

Feliç arribada de la foscor

No és cap títol apocalíptic, ni una declaració d’intencions; és un fet astronòmic.

Des del 21 de juny els dies s’escurcen i ens aboquem a la pèrdua progressiva d’hores de llum que ens durà fins al solstici d’hivern.

Ahir vam celebrar la revetlla de Sant Joan, la nit de foc, una nit màgica, la nit més curta de l’any, nit de rituals, promeses, esperances i invocacions. Una nit en la qual la gent crema simbòlicament allò que ja no vol ni necessita a la seva vida i agraeix l’obtingut: doncs això és aquest post, un paper ple de notes, noms i desitjos llençat a la foguera per desfer-me del que ja no necessito a la meva vida, demanar amb humilitat allò que sento que em pertoca i amb l’agraïment per el que he après.

Sant Joan, però, amaga altres coses, altres formes de veure aquesta nit àlgida, perquè arreu se celebra de moltes altres maneres i no totes estan relacionades amb el foc. Per exemple, a països com Letònia o Suècia la festa es desplaça al camp, per rendir culte a la natura, les flors i els seus fruits i a Sud-Amèrica, particularment al Perú amazònic, la festa té més a veure amb l’aigua, com a símbol de purificació, probablement en record de Sant Joan Baptista, amb gent banyant-se als rius i invocant la neteja espiritual a través d’aquest element tan contrari al foc.

Al Brasil, Sao Joao és la festa més multitudinària després dels carnavals. És una festa que dura pràcticament tot el mes de juny i és una espectacular barreja de tradicions paganes, cristianes, danses, música i gastronomia.

Sant Joan, la nit més curta o el dia més llarg, llum i foscor, foscor i llum, estats impossibles l’un sense l’altre.

Però no ens enganyem, la llum no sempre és una cosa bonica i positiva, la llum també pot ser molesta, pot cremar, embrutar, i ho veureu en algunes persones que se senten llum i forcen emanar-ne tanta que arriben a ser molestes i incòmodes, el que senzillament és una manca d’humilitat o un excés d’ego, us deixo escollir.

I tenim, tanmateix, la foscor. I la foscor no ha de ser necessàriament dolenta; la foscor és imprescindible per dormir i tenir un bon descans, per baixar les revolucions del nostre cervell. Per gaudir de certes activitats és necessària la foscor i a les fosques és quan millor veiem la meravella de l’univers, que durant el dia, la llum ens nega amb el seu egoisme.

Metafísicament, podria resumir aquesta dicotomia en una sola frase, fent esment de la lletra de la meva cançó «Els fantasmes i tu», publicada en l’àlbum «Les nits del mussol» on dic que «l’absència de llum, no sempre és foscor».

I us preguntareu a què ve aquesta dissertació sobre la llum i la foscor?

Doncs bé, estic acabant de revisar un poemari que parla, que revisita, una falca d’anys que van des de la meva infantesa fins a la meva adolescència. Sempre m’he considerat més partidari de la foscor que no pas de la llum i crec que això va marcar el color d’aquests anys, el meu tarannà, les meves preferències pel que fa a estiu o hivern, nit o dia, pell bruna o blanca.

He d’advertir-vos que la foscor és molt llaminera i s’ha de saber gestionar perquè t’acaba atrapant i si no ets prou caut, hàbil, fort, seré, corres el risc d’enfonsar-te. Durant una llarga temporada vaig patir-la i he de confessar que molt probablement no la vaig saber afrontar amb prou solvència, coses del jovent. Així, la foscor va esdevenir un d’aquells dimonis als que més endavant vaig haver de plantar cara fins que ens vam fer amics i vaig acabar utilitzant-la per expressar algunes de les meves emocions, estats vitals i sentiments.

Els que em seguiu de fa temps, els que heu anat veient la meva progressió artística, no només en el vessant musical, trobareu molt i molt sovint aquests elements relatius a la foscor: la nit, les ombres, elements del romanticisme.

Per posar un parell d’exemples, a la meva novel·la «Música de madrugada» publicada el gener del 2022 per Diversidad literària, utilitzo ambients nocturns i diürns en els quals podem identificar ràpidament on se sent la comoditat o la incomoditat dels personatges. Al poemari «Lluna plena, lluna morta» publicat enguany per Talón de Aquiles, en el que exploro de forma orbital els diferents estadis de l’amor, la foscor és un element crucial que embolcalla alguns dels mons i tinta molts dels escenaris en els quals es desenvolupen els poemes.

I com imagino que la ressaca de la revetlla encara deu tenir algun efecte sobre els vostres caps, no m’estendré gaire més amb el post d’avui, però ho faré fent-vos un petit regal, ja que us deixaré un poema d’aquest treball que estic revisant i que si tot va bé, sortirà publicat ben aviat.

Enyor

Hi va haver un temps que em conjurava amb la pluja

embogia a ulls clucs en crucifixions paganes

i la geometria del llamp era una equació cosmogònica.

Jugava amb el vent en exercicis matemàtics

i la nit es forjava cònica, obliqua,

emanant d’aquells fulls amb olor d’humit,

perquè dins d’aquella escorça el món romania estàtic.

Hi va haver un temps que les nits eren històries

robades a l’enteniment

caceres de fantasmes que només em visitaven a mi.

Sota el coixí, la nit era dels ignorants

i jo dormia al sostre, perquè el llit era ple de feres

hi va haver un temps que era feliç.

Gràcies per ser-hi, desitjo que també sigueu molt feliços i felices, estimades i estimats.

Ah!, per cert, i vosaltres sou més de llum o de foscor?

Publicado el

2026 – Any 1

Bona tarda amigues, companys, lectores, seguidors.

S’acaba 2025, un any de llums i ombres, un any que, segons he pogut contrastar, ha estat entre intens i devastador, encara que també val a dir que ens ha portat algunes alegries, novetats i bons moments, com crec no podia ser d’una altra manera.

I és possible que el que més recordarem d’aquest 2025 és que hem tingut pèrdues importants al nostre entorn, pèrdues de persones properes, estimades, carismàtiques. Potser perquè algunes s’han produït just a les acaballes de l’any. No diré noms per respecte a les famílies, però la gent més propera sabrà perfectament a qui faig menció.

També ha estat un any dur laboralment parlant, un any que m’ha requerit prou hores extraordinàries, un any amb molts canvis i trasbals, això sense comptar amb els mals de cap i situacions que ja de per sí toca viure.

A títol personal també ha estat un any complicat. Encara que ha estat un any farcit de projectes, he tingut segrestades pràcticament totes les tardes, ja sigui per activitats pròpies o acompanyant les alienes, el que m’ha suposat un any de poc lleure, però a l’hora, de força ocupació en temes artístics:

vaig començar el 2025 amb la inauguració de l’expo de la Núria Majoral «La poesia del color» component la música que l’acompanyava.

També vaig fer la presentació a Vilamajor del meu llibre de poesia visual Contra-elements, de l’editorial Pont del Petroli.

Pel dia de la dona em van encarregar una composició musical per acompanyar una peça de dansa que es va representar a Santa Maria de Palautordera.

A principis d’abril, juntament amb les companyes i companys artistes del col·lectiu local ARTISTEO, amb noms de la talla de Dolo Navas, Mariona Sans, Eva Barrenechea, Cristina Fonollosa, Ferran Capella o Jesús Costa entre d’altres, vam celebrar l’AlterArt, el primer Festival d’Art a Sant Antoni de Vilamajor, us comparteixo el cartell més avall perquè encara que no menciono tothom, vull que els veieu a tots i totes.

Durant el primer semestre de l’any vaig estrenar-me com actor en l’obra de teatre Tancats de Gal Soler, que va dirigir en Ramon Escarrà, capitanejant l’elenc d’actrius i actors del grup teatral Indòmit. Això ens va permetre girar per diverses localitats, com Barcelona, El Masnou, Hostalets de Balenyà, acabant a casa en un cap de setmana amb doble sessió, tot coincidint amb la setmana cultural.

El juny em va entrevistar Ràdio Arrels, una entrevista que va publicar-se en podcast a començaments d’octubre, esdevenint l’artista de la setmana, i en la que es presentava el meu projecte d’autor «Les nits del mussol» Us copio l’ellaç per si us ve de gust escoltar-la.

Una entrevista bonica, intel·ligent i ben treballada en la que em vaig sentir molt a gust:

https://www.radioarrels.cat/podcast/2924/carles-collado-presenta-el-seu-disc-les-nits-del-mussol

I precisament el més d’octubre, amb motiu del Vilamagore Medieval, vaig participar, com ja va sent habitual, en la representació de l’obra Confidències d’una Reina de la Teresa Sagrera, novel·la amb la que quedà finalista del Nèstor Lujàn de novel·la històrica.

Novembre ens va deixar la segona edició del festival de dansa Montseny en dansa, organitzat en col·laboració amb l’ajuntament de Montseny. En aquesta ocasió, vaig compondre la peça sonora per la performance que inaugurava el festival i també vaig compondre la peça musical que acompanyava el duo que va tancar l’edició, que enguany ens van regalar la presència de l’Ana Pérez. En el mateix context del festival es va poder tornar a sentir la peça «Nosaltres les muntanyes» que vaig compondre pel dia de la dona.

Novembre també em va permetre actuar a la plaça de la vila de Sant Antoni acompanyat del meu fill, amenitzant el mercat de Nadal, organitzat per l’ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor, amb qui vam interpretar un extens repertori de versions i alguna peça instrumental

I també al novembre, en el marc del 25-N, vaig acompanyar el grup Viladones en la seva jornada reivindicativa, llegint un dels meus poemes i interpretant una cançó inèdita.

I durant l’any he seguit acompanyant l’Elena Codó amb el seu espectacle teatralitzat «Tras la sombra de Machado», he posat música als quatre canvis d’estació per les jams de dansa lliure que se celebren al Camí, centre d’art i meditació del Montseny, i he seguit escrivint, composant i treballant en diversos projectes artístics en els que estic immers.

També he de dir adéu i gràcies a altres projectes que mica en mica s’han anat deixant de la mà, com a part natural dels processos personals i com a evolució lògica de les coses, perquè no tot hi te cabuda i no tot és per sempre.

I el 2025 se’n va així, sense fer gaire més soroll, amb un temps boirós, fred i plujós, amb un reguitzell de bons desitjos i un cabàs d’agraïments per tot el viscut i tot l’après. I 2025 se’n va així, mostrant orgullós la feina feta, un any que passarà a la història de ben segur en moltes ments col·lectives.

I avui no parlaré de música, encara que potser algú ho esperava, però sí vull parlar d’una cosa molt important per a mi, que sou vosaltres; aquelles i aquells que em seguiu, els que em llegiu, els que veig aquí i allà quan faig això i allò, els que d’una manera o altra hi sou i m’acompanyeu mentre vaig fent drecera, així que a tots vosaltres GRÀCIES!

De tot cor us desitjo un magnífic 2026, un 2026 que seguint la càbala és un 1, un inici, un començament en un començament, que si de ben segur tanca un cicle, n’enceta un altre, que espero sigui molt millor.

Publicado el

Bon estiu! Que no pari la música! I sobretot, no emprenyeu els veïns…

Diuen que és bo tenir veïns, perquè tens l’ajut a tocar de la porta, que te’ls has de fer els teus aliats i en definitiva, com diuen algunes dites catalanes «val més un bon veí que un mal parent» o «els veïnats veïnadegen i qualque vegada festegen».

També està clar que no tots els veïns seran igual de bons, o dolents. El veïnat és un col·lectiu de risc en molts aspectes i en els temps que corren, encara més.

Parlant de veïns, fa poc va ser 14 de juliol, i com molts ja sabreu, és el dia nacional de França.

Fa exactament 230 anys que La Marsellesa es va erigir com a símbol indiscutible de la nova república i himne sempitern del patriotisme gal. Va ser prohibit durant molts anys, fins que amb la instauració de la tercera república primer i amb el permís dels invasors alemanys durant la segona guerra mundial després, va acabar imposant-se com a himne nacional de França.

França, aquest país veí, proper però llunyà, que tant ha estat pare, com germà, com amic traïdor pels catalans. «El país vecino» com se’l sol anomenar des de les terres del centre peninsular. Sempre m’ha fet gràcia que hi hagi gent que parli de França com el país veí, sobretot quan són a 600 kilòmetres d’establir contacte visual amb un rètol en territori francés, en fi, paradoxes frontereres.

L’himne de La Marsellesa fou compost pel músic i militar Rouget de Lisle el 1792 durant la seva estada a la casa de Philippe-Frédéric de Dietrich, batlle d’Estrasburg. Aquest li va fer l’encàrrec de compondre un cant que unís els patriotes davant l’amenaça de les tropes de la Primera Coalició – prusians i austríacs principalment – en el context de la revolució francesa.

Aquella mateixa nit Lisle la cantà davant dels aristòcrates i ràpidament va còrrer pels carrers de les diferents viles de França, encapçalant l’esperit de la resistència i esdevenint la veu del poble.

Per cert, com a dada curiosa, els compassos principals de La Marsellesa estan inclosos en l’obertura 1812 de Piotr Txaikovsky, com a record de la cruenta guerra entre francesos i russos que va esdevenir sota la tirànica campanya de les tropes napoleòniques que buscaven sotmetre l’imperi rus.

Però aquest post no vol parlar de França ni dels francesos, ni tampoc de La Marsellesa, sinó que vol parlar de l’estiu.

Ah!, l’estiu… quina meravellosa època, llàstima de la sufocant calor, de les nits tòrrides sense dormir, de les festes sanguinàries que organitzen els mosquits, les riuades de gent aquí i allà… sí, l’estiu és tot això, i també, la cançó de l’estiu.

He de reconèixer que durant molts anys, sobretot en el marc de la meva infantesa, adolescència i part de la meva joventut, m’he vist arrossegat com gairebé tothom a taral·lejar per activa i per passiva les insistents cançons de l’estiu, les que diversos cops al dia i diàriament fins a l’extenuació, escoltàvem als programes de les radiofòrmules, a discoteques, escenaris de festa major, bars, pubs i punxàvem en vinils o cintes de préstec.

Però d’on ve aquesta fal·lera de treure la «canción del verano»?

Els que ja anem tenint una edat recordarem sobretot al bo d’en Georgie Dann, malaguanyat, repetint melodies i balls fàcils amb tornades maleïdament enganxifoses que tothom repetia fins i tot més enllà del propi estiu.

L’invent en sí podriem dir que el va patentar la RAI, televisió pública italiana, que vora el 1964, juntament amb l’associació discogràfica italiana, van obrir un concurs radiofònic eliminatori anomenat «Un disco per l’estate», que podriem traduir com «Un disc per l’estiu», en el que es suggerien les cançons que havien de guarnir l’estiu, i que competien fins a quedar un reduït nombre de candidates, que se la jugaven en una fantasiosa gal·la televisiva en la que finalment es decidia quina era la cançó de l’estiu. La primera edició la va guanyar el trio «Los Marcellos Ferial» amb la cançó «Sei diventata nera».

No cal dir que aquesta fórmula va encantar altres emissores de ràdio, com Radio Madrid de la Cadena Ser, que l’any 1966, i prescindint del concurs, va començar a radiar sota el programa «Los 40 principales» una llista d’èxits en la que els temes suposadament més apreciats, anaven escalant posicions del 40 al 1, fins a arribar a aquest colofó que aquell any van encimbellar el tema «Monday, Monday» de The Mamas & the Papas. Jo ressaltaria de primeres la diferència entre uns i altres, italians vetllant pel seu talent musical, i els ibèrics, cercant la qualitat extramurs…

La cosa és que l’altre dia vaig recordar aquesta cançó que ara us presentaré perquè la vaig escoltar precisament a la ràdio, una d’aquestes emissores que s’enfoquen en la música de fa entre 30 i 50 anys. Aquesta cançó és «Don’t answer me» dels Alan Parsons project.

Es va publicar al març de 1984 i en el seu moment va passar bastant desapercebuda a les llistes d’éxits, per exemple, a los 40 principales només va aconseguir escalar fins a un digne setè lloc.

Una de les coses més fascinants sota el meu parer és el video clip que acompanyava la cançó. Els menys joves solem dir que aquests vídeos eren petites obres d’art visuals en les que es posaven molts calers per tal de donar més visibilitat a la cançó.

Bé, «Don’t answer me» no va arribar a ser mai cançó de l’estiu, però si que ho va ser per al meu estiu de quan tan sols tenia deu anys. Recordo escoltar-la estant a l’autocar, de sortida en alguna excursió ves a saber on…

Ah! per cert, si us la poseu, no apugem gaire el volum, no emprenyéssiu els veïns…

Bones vacances i fins la tornada, gràcies per ser-hi!!

Publicado el

DEU N’HI DO!! ja som al maig!

Deu n’hi dó! ja som al maig! i fa només quatre dies que vam encetar el 2025… i de sobte, fent la vista enrere ens adonem que ja hem deixat enrere un terç de l’any… quatre mesos! Deu n’hi dó!

I què he estat fent aquest temps? doncs ho sabreu de seguida.

GENER va ser un mes fred, un mes que a mi particularment se’m va fer llarg, dur, feixuc, per diversos motius que no venen al cas, però també va ser un mes amb algunes alegries, sobretot perquè vaig tenir la satisfacció d’haver acomplert dos vells anhels; el primer, posar música a la inauguració d’una exposició, i el segon, fer una col·laboració amb la Núria Majoral. I així va succeir.

El 18 de gener vaig tenir el plaer de participar en la inauguració de l’exposició de la Núria Majoral «La poesia del color» a les instal·lacions de la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor.

Una exposició de pintura, il·lustració i tècniques mixtes en la que la Núria ens va regalar un univers de formes i colors. No us n’explicaré gaire més, perquè ho trobareu resumit en el retall de premsa que segueix, que segur ho farà millor que jo…

La cosa és que unes setmanes abans d’acabar el 2024 vaig visitar l’estudi que la Núria té a Llinars del Vallès per copsar l’essència de les peces que més tard ens va presentar a la Rectoria, i recollir així les impressions i la inspiració necessària per a la composició de la peça que em va encarregar. Aquest món que jo vaig veure el vaig resumir en un color, el blau.

BLAU doncs és el títol de la peça sonora que va acompanyar la inauguració i que es va continuar sentint durant el temps que ha durat l’exposició.

Aviat compartiré amb vosaltres l’enllaç a una recopilació de peces sonores, en la que Blau estarà inclosa, així que no em sigueu impacients que la podreu sentir… però també us dic als que us vau perdre l’exposició, penseu-vos-ho dos cops la próxima ocasió…

I va arribar FEBRER, un febrer que va continuar regalant-nos matins freds, tardes fredes i freds vespres. Un febrer que ha estat testimoni de la sortida del meu primer àlbum com a cantautor, un procés llarg, però molt satisfactori del que em sento molt orgullós.

Vam presentar en societat l’àlbum «Les nits del mussol» de la mà de la discogràfica Sota la Palmera, amb la producció d’en Pep Lladó, a qui he d’agrair un cop més la seva dedicació, el seu gust i el seu suport. Les pistes les va masteritzar en Francesc Ticó d’ Ina-so, que ha fet una feina excel·lent.

Inici

«Les nits del mussol» és un treball artesà, íntim, senzill i profund que el conformen nou temes, dels que quatre ja havien sortit a la llum l’octubre del 2023 en l’EP «Ciències Exactes».

La sortida del disc s’ha publicat a diverses plataformes digitals, també a spotify i a youtube, i el podeu sentir clicant el següent enllaç:

I va seguir MARÇ, un març força plujós, segur que un dels més plujosos de les darreres dècades, però també ha estat un març força mogut. Ha estat el mes en el qual hem sortit de gira amb el grup Indòmit Teatre per a representar l’obra de Gal Soler «Tancats», en la que em va caure la interpretació d’un personatge força controvertit, però amb el que he gaudit molt donant-li vida.

I com qui no vol la cosa ens vam presentar a l’ABRIL, un abril farcit d’esdeveniments, col·laboracions, exposicions i en definitiva, ple de vida artística.

Per començar, el 5 d’abril el col·lectiu d’artistes Artisteo de Sant Antoni de Vilamajor va desembarcar a la Biblioteca Joana Raspall. Vam omplir les seves estances amb una mostra d’obres d’art i vam inaugurar una exposició col·lectiva que encara està oberta al públic, amb els següents artistes que, o bé exposàvem peces, o vam participar en petites càpsules artístiques: Eva Barrenechea, C. Beiro, Rosana Calvo, Ferran Capella, Elena Codó, Carles Collado, Jesús Costa, Cristina Fonollosa, Concha Ibáñez, Maite Martí, Miguel Moya, Natashaperr, Dolo Navas, Helena Pellisé, Pocstick, Cécile Rivas, Mariona Sans, O. Vello, Pep Ventura i Clara Vergés.

Tanmateix, el dissabte 12 d’abril vaig participar en una altra exposició col·lectiva amb els artistes Cufa Mastandrea i Duna Rever, en la que volíem retre homenatge al cos i la natura, a través d’obres d’art que representessin aquests conceptes.

L’exposició es va presentar a les instal·lacions del Centre d’art i meditació internacional del Montseny, el CAMÍ, centre que regenta la meva estimada Helena Pellisé, i en la que entre amics, curiosos i coneguts, vam poder compartir i xerrar sobre les nostres propostes artístiques.

Pel que fa a la meva participació, vaig presentar conjuntament fotografies del meu darrer treball poètic-visual CONTRA-ELEMENTS i el llibre que les recull i es fan acompanyar dels seus poemes, un volum publicat el passat novembre per l’editorial Associació Pont del Petroli.

I així, entre expo i expo, dia rere dia, he anat arribant a les acaballes d’abril, moment en què ens vam retrobar amb l’Elena Codó, de Maia Teatre, per tornar a representar l’espectacle «Tras la sombra de Machado». Aquesta obra dramàtica, per la que vaig compondre la sèrie de peces per guitarra que acompanyen els diversos poemes i accions, és un recorregut per la vida del poeta a través de les ciutats on va viure, des de Cotlliure, on fou enterrat, fins a la Sevilla que el va veure néixer.

Amb els seus propis poemes com a vehicle, saltarem de ciutat en ciutat on reviurem les etapes que van conformar la seva vida. L’Elena, fent-se valer de les seves habilitats interpretatives, captivarà al públic de forma hipnòtica, mentre recita, mentre juga i balla els passatges de la vida del poeta.

I així arribem al primer de maig, un altre viatge des de la meva darrera publicació al blog, allà pel vint-i-cinc de gener, però com haureu pogut comprovar, la meva tardança no ha estat per caprici.

Avui, malgrat dedicar una estona a la publicació d’aquest nou article, sí us puc dir que he fet festa, honorant tan assenyalada data.

Ens veurem aviat amb novetats i altres propostes!

Gràcies per ser-hi.

Publicado el

CANÇÓ DE PROTESTA: invent socialista o tradició mil·lenària.

Recordeu a en Llach quan cantava allò de l’avi Siset? O al bó d’en Víctor Jara amb el seu «Manifiesto» dient allò de:

«Aquí se encajó mi canto
como dijera Violeta
guitarra trabajadora
con olor a primavera».

Bé, qui més qui menys ha escoltat, cantat o ballat alguna d’aquestes cançons que els nostres avis o pares o amics ens recomanaven escoltar, ja que tenien una forta dosi de denúncia i que a la nostra primerenca edat ens semblava realment subversiva. Herència de temps passats, no necessàriament grisos, però tampoc lluminosos. En definitiva, història viva i part del pa que hem menjat.

Durant els anys seixanta i setanta, aquestes cançons van ser baluard d’un moviment social de protesta contra els règims totalitaris, denunciant la desigualtat i les injustícies socials entre classes o gèneres, fent proclames sobre la solidaritat entre els pobles i la unió d’aquests per fer front al despotisme dels rics i els governs indolents. És l’època daurada de la cançó de protesta.

Poder malparlar dels governs, de la repressió policial, de l’abús dels més pudents, es va convertir en un art en si mateix. Tanmateix, fou altaveu i refugi dels oprimits i punt de reunió de diverses proclames, no sempre relacionades amb el poder, si més no, no directament.

La cançó de protesta també tractava temes com l’ecologia i els drets dels animals i sovint reunia sensibilitats amb altres posicions que compartien ideals, altres grups, alguns amb idees clarament contràries al desenvolupament de l’energia nuclear o el bel·licisme, amalgamant-se per simpatia tots aquests corrents culturals, també de pensament, filosòfics, artístics i socials, com podrien ser els hippies, tot plegat com un bloc heterogeni que buscava fer front comú, i que per fer un símil – o no- podríem equiparar a la diversitat socialista i d’esquerres, obrera, feminista i sindicalista que per aquells temps s’agrupava per combatre la dreta, associada sempre al poder.

I així va ser, en aquesta època els moviments feministes, estudiantils, democràtics, sindicalistes, obrers, van prendre els carrers, estadis de futbol, places i locals. I així alguns règims dictatorials van ser enderrocats, vençuts per la força del poble, poble en majúscules, poble divers, amb riquesa ètnica, solidari, poble combatiu, unit, igualitari. El socialisme, com la clau de l’èxit de la classe treballadora, de la dona, del camp, dels més desafavorits i en el fons de tothom.

El fet és que tirant el fil, he arribat a trobar que els inicis de la cançó protesta hi ha qui els situa a principis del segle XX en la figura de Joe Hill, un immigrant suec que arribat als Estats Units, va haver de buscar-se la vida fent mil feines, bàsicament precàries, que era el que havia a l’abast dels més desafavorits, els immigrants, els analfabets o els marginats.

Patint abús, explotació i totes les penúries laborals associades a unes condicions més que indecents, va anar desenvolupant una forta consciència política, fins que va acabar per afiliar-se al sindicat Industrial Workers of the World, un sindicat titllat de radical per l’època, cosa que no m’estranya, ja que el món laboral estava orfe d’entitats que animessin a denunciar les males praxis dels patrons, i qualsevol crit en contra del que estava establert, era vist lògicament com una subversió en tota regla, encara que clamés al cel el que s’estava demanant…

El cas és que mentre militava a l’IWW va publicar diversos articles amb els quals denunciava l’esclavatge de zel al qual molts obrers estaven sotmesos, sota jornades maratonianes, sous irrisoris, repressió policial i condicions de vida penoses.

En Joe Hill va utilitzar la música popular com a altaveu per fer arribar la seva denúncia al poble. Feia servir melodies de cançons conegudes, tradicionals, pròpies del folklore, a les que substituïa la lletra original per una que ell havia inventat, amb missatges clarament en contra de qui exercia l’opressió i amb un aire molt propagandístic contra l’establishment de l’època. Era habitual que aprofités cançons de l’exèrcit de salvació, que eren gairebé himnes i sovint de caràcter religiós, cançons que tothom podia reconèixer, per acompanyar les seves lletres, amb proclames a mida del seu discurs.

El pobre Joe va ser acusat d’un doble homicidi durant uns episodis violents que van esdevenir al voltant de les mines de Park City, a l’estat de Utah, on alguns treballadors es van rebel·lar contra la propietat amb forts aldarulls en els quals reclamaven millores laborals.

Sembla ser que durant aquests aldarulls hi va haver algun brega als carrers i alguns locals, fins que en una botiga de queviures algú va intercanviar trets amb els propietaris que van acabar morint. Durant aquests aldarulls el mateix Joe va rebre un tret a l’espatlla i va anar a guarir-se a cal metge. Mai no va voler o poder demostrar ni com ni qui l’havia ferit, el que va fer que el metge sospités d’ell i va acabar per denunciar-lo a la policia, que no va dubtar en capturar-lo atribuint-li l’autoria dels assassinats davant la manca d’altres sospitosos. Després d’un llarg procés judicial la seva fi arribà el 19 de novembre de 1915, quan va rebre execució al patí de la presó estatal de Utah.

Però en Jou no va ser l’únic que va alçar la veu contra el poder, encara que no va ser fins als anys quaranta, que la cançó de protesta va irrompre com un moviment social capaç de fer trontollar consciències i va poder aglutinar gent al voltant d’uns ideals amb esperit socialista, i a través d’un corrent artístic reconegut.

Woody Guthrie i Pete Seeger, aquest darrer potser el primer etnomusicòleg de la història – si més no de la història moderna – foren els precursors d’aquesta nova onada de cançó popular que enaltia el valor del poble, del proletariat, del camp i la terra.

Després, inspirats pels pioners d’aquest moviment, van florir noms com el d’en Bob Dylan, la Joan Baez, Víctor Jara, Jaques Brel, Lluís Llach o La Trinca, amb una llista interminable.

Però tot s’acaba i l’arribada de la bonança econòmica dels 80 va anar apagant la veu de protesta, alguns perquè ja no tenien pretextes per incomodar el poder, altres per edat, i alguns més perquè van anar abandonant la lluita. Ho deixaré així de resumit, per evitar obrir altres fils.

El cas és que avui en dia la cançó protesta està pràcticament desapareguda al Primer món, i la que trobem, apareix sota un discurs més aviat buit, poc contundent i inofensiu, amb poca càrrega política i poc seductora de cara a conduir l’opinió pública cap a nous horitzons, penso que en gran part, degut al alt grau de censura que paradògicament vivim en l’època de les llibertats.

Així doncs, de la mateixa manera que abans buscava fer un símil polític contraposant el socialisme obrer a la dreta, penso que avui en dia les esquerres han perdut equidistància en vers el seu rival polític, i són més a prop que mai de l’eix que abans separava clarament el socialisme i populisme. Les esquerres actuals són més centristes i aburgesades, i crec que han perdut la referència de l’extrem on naixien molts corrents socials purament socialistes, com el comunisme.

Amb això vull dir que podríem dir sense por d’equivocar-nos, que ara per ara, la cançó protesta és un gènere menor i estigmatitzat, amb un curt nínxol on realitzar-se, existent quasi per obligació, però altament aïllat i censurat, en aquest món supeditat als lobbys.

No obstant això, no vull dirigir el tema d’aquest article cap a la política, i arribats aquí, voldria posar-vos una qüestió: es realment la cançó protesta un invent del segle XX??

He trobat prou arguments per pensar que no. I és que sovint, el perill que tenen les definicions és que sodomitzen allò que ja existia, però que ningú no havia batejat abans. Així que com a cançó protesta entenem una cosa bastant concreta que efectivament neix a finals del segle XIX, principis del XX, ja en la figura documentada de Joe Hill, i que s’empodera a l’època dels seixanta.

Però què passa amb la cançó que els negres deportats del centre i oest d’Àfrica feien un cop arribats a les Amèriques? Què passa amb els udols africans dels qui, sotmesos al jou de l’home blanc occidental, només podien recórrer a cantar pel que havien perdut, cantar per espantar els esperits, cantar per demonitzar el seu opressor.

Estem parlant dels anys vint del segle XVII, quan l’arribada massiva de mà d’obra africana en qualitat d’esclavatge, s’anava repartint per les zones colonitzades dels encara inexistents Estats Units. Els esclaus negres cantaven en els seus rituals religiosos, en els seus rituals funeraris i segurament amb les primeres crítiques i protestes contra els seus esclavitzadors. Cançons que habitualment es feien servir per feinejar, i que amb certa sàtira i sovint amb lletres amb doble sentit, s’anaven fent lloc al folklore, passant de pares a fills, de fills a companys, d’esclau a esclau, cançons que a poc a poc anaven adoptant també les classes socials més baixes.

Una vesant artística d’aquests cants rituals és la que va donar origen al gòspel.

El gòspel, la cançó espiritual per excel·lència, el preciós cant a deu, polifonies perfectes que fan posar la pell de gallina, transformant-se després en el blues i el soul… potser tot plegat segueix sent una manera de protestar…

Però més enllà d’aquests càntics que van popularitzar els esclaus africans, vull creure i així ho faig constar, que segur que ja segles abans, potser mil·lennis, aquells que sentien la fuetada del senyor, s’atrevien d’una manera o altra, a fer escoltar la seva veu.

Se sap que a la baixa edat mitja, cap al segle XIII, molts trobadors cantaven sirventès, una poesia de caire crític amb la política, la societat o les elits de l’època, que es feia acompanyar de melodies de cançons ja existents. Podria ser que el bo d’en Joe Hill s’inspirés en aquesta tradició.

Roma, Grècia, Perses… potser en el seu dia ja ho va fer el profeta Jeremies, de qui es diu que va escriure el que ara és el Salm 137 que trobarem a la Bíblia. Jeremies ens escriu «com podem cantar la cançó del senyor en una terra estranya» referint-se al captiveri que van patir les elits intel·lectuals i els governadors de l’antic regne de Judà, juntament amb molts dels seus artistes, artesans i gents de poder, quan per ordre del rei de Babilònia, Nabucodonosor II, foren deportats a la gran ciutat mesopotàmica. No cantàven en aquella època? Segur que sí, i segur que alguna protesta hi deuria caure.

Així que podem suposar que la cançó de protesta és més antiga que l’anar a peu, encara que no sempre guardem testimonis de tot el que ha passat, perquè com se sol dir, la història l’escriuen els vencedors, de la resta, poca cosa en queda…

Gràcies per ser-hi.

Publicado el

… així doncs, fins l’any que ve!

Bon diumenge estimats!

Ja tenim aquí les festes de Nadal, amb les seves neules i els torrons, el tió, les llums…

Són unes dates plenes de tradicions, les noves i les antigues, i l’etern i absurd debat que si Pare Noel o Reis, quan tothom sap que només valen els Reis – per això sí que em declaro obertament monàrquic – i ja no parlem del garbuix de missatges i sentències més o menys encertades que afloren com bolets només per aquestes festes, ignorant la realitat, sentiments i persones els 360 dies restants, malauradament.

També sol passar que per aquestes dates ens aventurem a mirar enrere, per recordar les moltes i bones coses que ens han passat al llarg de l’any, per assaborir la mel dels èxits i també per lamentar-nos per allò que no hem aconseguit, per plànyer-nos pel que no ha passat o el que sí que ha passat i no devia passar.

Però avui l’article no vol parlar d’això, no vol ser un espai estrictament per a recordar, sinó que més aviat vol parlar d’agraïment; del sentit i profund agraïment que sento i vull compartir amb vosaltres, pels artistes que durant aquests darrers anys han confiat en mi i m’han volgut a prop a l’hora de plantejar els seus espectacles o propostes artístiques. Artistes que m’han fet créixer, que m’han ensenyat un munt de coses, que han tret de mi coses que ni jo sabia que tenia, artistes que m’han emocionat i als que vull fer públic el meu agraïment.

Fa uns dies, responent una petició del meu editor musical, vaig haver d’actualitzar la meva biografia curricular. Fent aquest exercici, vaig poder endreçar molts pensaments, posar en valor moltes coses i retornar a les meves arrels per enorgullir-me del procés i l’evolució que he assolit durant tots aquests anys, que en són una pila. Sense anar més lluny, La Silla Turca va néixer el 2003, amb la meva arribada a Vilamajor, als peus del massís del Montseny.

He pogut adonar-me’n també d’algunes coses més profundes, ja en territoris més personals, com per exemple, que no tinc gens clar quina és la meva tendència natural; si escriure, compondre, cantar, o fer-ho tot alhora, que també!! I d’altres coses que romandran com a petits secrets, a desvelar potser en l’avenir.

Bé, més enllà de la consecució de fites, finalització de projectes o col·lecció de records, he pogut comprovar com n’ha estat de bonic compartir projectes amb altres artistes, fer meus els seus somnis, compartint amb ells i posant la meva il·lusió i dedicació.

Aquí va la menció, agraïment i reconeixement a les persones que m’han volgut com a company de viatge en els seus projectes.

Gràcies al Toni Galera, per escollir-me com a parella artística per l’espectacle gastro-musical Paella&Songs, nom del qual fàcilment podreu concloure que fareu una excel·lent paella i podreu escoltar un bon recull de cançons, que van des de la lírica fins al bolero, passant per l’havanera o la cançó lleugera. Un espectacle amè, proper i apte per a tots els públics.

Gràcies a l’Helena Pellisé per confiar-me la composició de Paisatge Sensible i la composició del festival de dansa Montseny en Dansa i gràcies també al gran, immens Andrés Corchero, que va ballar la meva música en directe.

Gràcies a l’Elena Codó, actriu de cinema i teatre, artista de la veu i l’expressió, gràcies per demanar-me que posés música a «Tras la sombra de Machado», l’espectacle poètic-teatral amb el que has imaginat Machado, viatjant una a una, per les ciutats que el van acollir, recitant els seus poemes i fascinant-nos amb detalls íntims de la vida del poeta, mentre jugues, balles i fas llum de la grisor.

Gràcies al meu amic David Piulé, gran persona, gran músic, talentós i generós, gràcies per confiar-me la interpretació de les teves composicions per al musical «Música per l’Alzheimer».

Gràcies (Eskerrik asko) a la Dolo Navas per posar a les meves mans «Mi viento pinta» perquè hi posés la banda sonora, gràcies a l’Anna Lacruz, amb qui vaig compartir mini-gira de presentació de «La síndrome de la caputxeta vermella» musicant tots i cadascun dels seus poemes, gràcies a l’Antonio Guardi per atrevir-te a incloure la falca d'»A cops de rocs!»al teu programa radiofònic homònim, gràcies a la Merili Varik per deixar-me musicar el vídeo de benvinguda del seu web Studio Bibiana, gràcies al Lluís Sarriera per permetre’m fer-me meves algunes de les havaneres que junts vam tocar tants cops…

Tots aquests noms són els d’algunes persones que han confiat en mi la creació de la música que havia d’acompanyar els seus projectes: han confiat en la meva passió, per exhibir o exposar la seva passió.

A tots i totes, GRÀCIES!

I que sapigueu que això no s’atura pas aquí, perquè ja tinc previstes noves col·laboracions, també noves composicions, també noves lletres i noves cançons i noves sessions de música. Aquest 2025 he de publicar el meu primer àlbum com a cantautor, completant l’EP Ciències Exactes, també presentaré al Montseny el meu darrer llibre, «Contra-elements» on també podré exposar algunes de les imatges qui hi figuren. M’han encarregat l’acompanyament musical d’una exposició de pintura i il·lustracions que em fa especial il·lusió, la d’una artistassa a la que admiro molt, però de qui encara no puc desvelar la seva identitat, també seguirem fent música per les jams de dansa al Montseny cada solstici i cada equinocci i continuaré escrivint, qui sap si contes, si novel·les, poesia… el que espero és poder continuar almenys, escrivint al meu blog.

Així que amb molta il·lusió, profunda estima pel que faig i dedicació i amor absolut per la música, La Silla Turca s’acomiada de tots vosaltres fins a l’any que ve, fidels seguidores i seguidors del meu blog, no sense abans, desitjar-vos bones festes i un esplèndid any nou que demano als responsables que ens porti amor, seny i moltes alegries!!

Gràcies a tu lectora, i a tu lector per ser-hi, sense vosaltres no tindria gaire sentit això que faig.

Publicado el

MÚSICA i més música!! si us plau…

Estimats! Torno a ser per aquí, sencer, content, emocionat i present.

I no és fàcil avui en dia poder parlar d’un mateix en aquests termes. Perquè seria molt fàcil reconèixer-me com a part d’aquesta massa que xala amb el mòbil, immortalitzant-ho tot, però sense mirar amb els ulls, emulant tota tendència que se’ns proposa per tal de dur una vida ideal, una vida abocada a la constant recerca d’uns cànons de felicitat que són totalment artificials.

És una opinió personal, i potser no tots hi estareu d’acord, però sota el meu parer, trobo que hi ha massa intencionalitat en inocular i fer molt visible aquesta sensació de món ideal, on tothom pot viure la felicitat, com a objectiu personal i estil de vida per a una societat que en general, i ja sé que no està bé generalitzar, però hem de poder parlar de les coses en termes generals, trobo que està molt perduda i bastant trencada per dins.

Però ja no només és un factor material, sinó que arriba a les capes personals, sociològicament parlant. Sociològicament, hem caigut en un anhel que probablement no aconseguirem mai, perquè és molt complicat viure la vida idíl·lica que se’ns posa al davant, materialment i emocionalment, perquè és una vida feta a mida sota patrons de laboratori, i això amics i amigues, és l’adob ideal per caure ràpidament en la frustració, la depressió, l’ansietat, la violència…

En part, per la manca de criteris ètics i morals d’aquells que controlen i fuetegen l’algoritme, i en part per la suculenta recompensa lúdica que tot usuari reconeix, i que té disponible en format de butxaca les vint-i-quatre hores, els set dies de la setmana… però en fi, ho deixaré aquí, com un apunt personal, perquè no és aquest l’objectiu del post d’avui.

Avui vinc a celebrar la música, i que vosaltres ho feu amb mi.

No fa gaire dies, el 21 de juny per ser més exactes, fou el dia mundial de la música. Una festa que pocs celebrem, i gairebé ningú no coneix, llevat d’aquells que molts anomenaríem friquis, o dels acadèmics que segueixen fil per randa l’onomàstica i les efemèrides.

La música és la manifestació artística més antiga i la més popular, n’estic convençut, encara que crec que també és la que avui en dia està més pervertida, desvirtuada, prostituïda, també en termes generals, i molts ja sabem a grans trets per què.

En qualsevol cas, és innegable que no concebem la vida sense música; la posem als casaments i als enterraments, a les festes, a l’entrada de les escoles, a les sales d’espera, en les presentacions de les multinacionals, als anuncis, per fer cinema, teatre, per ballar, per compartir, per somiar, per plorar, cantar i contar.

Hi ha milers d’estils i varietats, i té el seu propi llenguatge, més o menys estandaritzat, amb el qual els que l’han estudiat, podran interpretar allò que els demanin simplement llegint una partitura, o si no, també podem donar certa informació i instruccions per transmissió oral, com sol succeir la majoria dels casos, perquè el nostre company acabi aprenent-se una roda d’acords, i puguem gaudir d’una bona tarda fent música.

La música, tanmateix, té una particularitat sobre les altres disciplines artístiques, que jo personalment trobo fascinant, perquè és l’única manifestació que no existeix físicament, ja que no la podem veure, ni tocar amb els dits, no té textura física, ni es pot ensumar, és purament etèria, abstracta. És cert que es pot escriure, puix és necessari per deixar testimoniatge, però és indubtable que la música existeix sense necessitat de fer-se física.

En aquest sentit, jo soc de la idea que la música actual, tant se val l’estil o gènere, és una versió hipermoderna de la música ancestral, una barreja de colors que ja no té res a veure amb el blau, groc i vermell d’on va partir, com un fill allunyat de sa terra per massa temps, a qui la distància i el calendari han fet oblidar el camí de tornada a casa.

Parlo de la música que feien els animals, quan nosaltres encara no sabíem ni utilitzar el llenguatge, i en certa manera encara érem animals, parlo de la música que escoltàvem al nostre voltant en format de rierol, de pedres colpejant altres objectes, d’arbres trencant-se, o grinyolant, i les seves fulles fregant-se, parlo del so de la terra sota les nostres petjades, i de la música que feien els nostres propis cossos; unes arrels que avui en dia opino que no són prou respectades, valorades ni tingudes en compte a l’hora de compondre música avui en dia.

Tornant al tema de la música escrita, o més ben dit, abans de l’arribada de la notació musical més moderna, amb la que gairebé ja es van assentar les bases de l’escriptura musical actual, fa uns mil tres-cents anys, és obvi que la gent ja en feia de música, i d’una manera o altra l’havia de poder transmetre o guardar, per a futures interpretacions, i això va suposar un repte per als que a l’època s’hi van atrevir.

Tanmateix, és lícit pensar que no va ser un fet ni aïllat ni espontani, i que ja feia milers d’anys que existien instruments musicals més arcaics, i que la música era ben present ja a les societats precivilitzades. Sabem del cert, fins que noves troballes ho desmenteixin, que els sumeris foren els primers a deixar llegat escrit de la seva activitat com a societat, amb les primeres dites, els primers conflictes conjugals, els primers registres mercantils, i també, el que podríem anomenar, les primeres notacions musicals.

Aquest fet es recull en diverses troballes arqueològiques englobades en l’àrea geogràfica que anomenem com el creixent fèrtil; una franja en forma de lluna creixent que s’estén des de la vall del riu Nil fins a mesopotàmia, entre les conques dels rius Tigris i Eufrates, encara que també s’han trobat restes a les costes de Síria-Palestina, de les que n’hi ha que estan datades cap al 2.000 abans de Crist, probablement durant l’imperi hurrita.

En aquest sentit, algunes troballes es van fer als jaciments descoberts a l’antiga ciutat d’Ugarit, on es va trobar un cant de tall religiós gravat amb escriptura cuneïforme hurrita, segon mil·lenni abans de Crist.

Exactament, aquestes troballes van des de restes d’interessants instruments musicals, com magnífiques lires, arpes, cítares i flautes, o alguns instruments de percussió, fins a notacions escrites en tauletes d’argila cuites al sol amb escriptura cuneïforme.

Més precisament, en aquestes tauletes hi ha escrita una mena d’instruccions per al músic intèrpret, de com i quina corda ha d’anar polsant per executar la melodia. En algunes fonts sumèries es fa menció al rei Shulgi de la dinastia Ur, a qui se li adjudicava el fet d’haver establert la primera teoria de la música, de qui es diu a més, que dominava diversos instruments musicals, i va ser el primer a delinear els seus moviments ascendents i descendents per a una bona execució.

Es pressuposa que utilitzaven sistemes pentatònics i heptatònics, i aquesta és una deducció a la qual s’ha arribat, per l’evolució del nombre de cordes que es disposaven en alguns instruments, ja que molt probablement encara no es tocaven acords, es pensa que es realitzaven melodies amb les cordes principals, i d’altres tenien la funció de nota pedal o bordó, acompanyant la melodia. Hi havia lires de quatre, cinc i set cordes, i també se n’han trobat de vuit i onze. S’han trobat llaüts de dues i tres cordes, i arpes d’entre quatre i set, de diverses èpoques i amb diversos estils constructius.

Alguns d’aquests instruments foren descoberts per Leonard Woolley, en el context de les excavacions realitzades a les ruines d’Ur, antiga ciutat del curs més baix de la conca mesopotàmica, durant la dècada dels anys trenta del segle XIX.

Aquestes excavacions, finançades pel British Museum, i que més endavant es van catalogar com les ruïnes de les tombes reials d’Ur, van treure a la llum molts enterraments, l’aixovar mortuori corresponent, i la curiositat que normalment, al rei, cap, o sacerdot que hi havia enterrat, l’acompanyaven força individus, probablement, resultat d’una cerimònia macabra, en la que a l’hora de l’enterrament, aquests acompanyants, havien de veure un verí per morir al costat del seu senyor.

Gràcies a una exquisida gestió dels jaciments, es va descobrir una gran quantitat d’instruments musicals.

I encara que tècnicament no es va poder desenterrar cap instrument fet amb fusta, pells, o cordes de tendons animals, ja que el material orgànic es devia descompondre uns pocs anys o segles després de l’enterrament, amb una habilitat excepcional, Leonard Woolley va ser capaç d’interpretar sobre el terra, la localització de les restes on hi havia hagut materials orgànics, per les bombolles que aquest material havia creat en el seu procés de descomposició. I omplint l’espai amb guix, amb una delicadesa extrema, va poder conformar l’anatomia de molts dels instruments desapareguts.

Aquests, curosament embalats, foren enviats al museu londinenc, en una creixent carrera per omplir d’aquests tresors, joies i restes arqueològiques, les principals galeries del país, mentrestant, els seus veïns francesos, o els alemanys, que foren els darrers en apuntar-se al club dels espoliadors, feien el mateix amb els seus respectius museus, com el Pèrgam de Berlín, perquè el llavors incipient nou règim nacional-socialista d’Adolf Hitler, pogués presumir i competir amb les troballes arqueològiques.

Mentre que uns ho feien sobretot a la vall dels reis a Egipte, els altres s’endinsaren en les remotes costes de Síria-Palestina, Jordània i el Líban, i d’altres es centraren en esbudellar terres mesopotàmiques i les antigues ciutats de l’antiga Pèrsia, espoliant en qualsevol cas, els vestigis de les més antigues civilitzacions, però aquest és un altre assumpte, que potser tractarem més endavant.

Si Marduk, aixequés el cap…

Publicado el

LA SILLA TURCA; novetats!

Bona tarda estimats!

Avui, primer de maig, dia internacional dels treballadors, em deixo caure novament pel blog, desprès d’unes setmanes de silenci.

Aquesta absència ha estat causada per la meva participació en diversos projectes paral·lels, propis i aliens, que ja des de principis de març m’han anat tenint força ocupat.

Així que avui no us parlaré de música, no en concret; no parlaré de cap estil, ni artista, o compositora o res del que habitualment estigueu acostumats a llegir, sinó que us vull fer cinc cèntims d’aquests projectes en els que he treballat i alguns en els que encara hi treballaré durant una temporada.

Aquelles persones que em coneixen més a fons, sabeu també de les meves altres facetes, fora de les estrictament musicals, i que també em mouen i m’inspiren, com la fotografia o les lletres, versades o en prosa, tant se val.

I com ja sabeu, també m’agrada ser col·laborador habitual en projectes d’altres artistes, i no solament com a compositor, ja que de vegades també em deixo entabanar per fer d’actor, purament com aficionat…

El cas és que uns dels darrers grans projectes en els que he tingut l’honor de participar, ha estat l’Espectacle musical per l’Alzheimer, una peça musical i dramàtica escrita pel meu estimat David Piulé, que es va estrenar el passat 19 de març a La Sala de Sant Antoni de Vilamajor. Un viatge musical i emotiu, que vol posar de manifest la lluita de les persones que pateixen aquesta malaltia. En aquesta ocasió, vaig acompanyar amb la guitarra, la veu de la magnífica Irina Bellavista, interpretant la música que en David ha compost per l’obra. Un espectacle que us recomano aneu a veure quan tingueu ocasió, i en el que estem treballant per a donar visibilitat, i portar-lo a molts altres escenaris.

Tanmateix, durant aquest mes d’abril, m’he tancat a l’estudi del meu estimat Pep Lladó, per gravar els temes que han de completar el meu nou àlbum. Com molts ja sabreu, el passat 27 d’octubre vaig presentar quatre cançons, recollides en el meu primer EP «Ciències Exactes», que podeu escoltar a Spotify, Youtube, i altres plataformes com Amazon music, Weezer o El ventilador, i que vaig publicar amb la discogràfica Sota la palmera www.sotalapalmera.com

En aquesta ocasió, he gravat cinc noves cançons, que amb les quatre que ja vaig presentar, han de conformar el meu àlbum debut en solitari

Aquí us copio l’enllaç de la cançó que encapçala l’EP, per si us ve de gust escoltar-la, i investigar també els altres temes…

D’altra banda, i en un altre ordre de coses, estic treballant en un projecte multi disciplinar que em té molt il·lusionat, i del que no us puc donar moltes pistes, però sobre el que ja us avanço que hi haurà una mica de tot del que m’agrada fer. Espero poder-vos anunciar ben aviat alguna data.

Així que com ja veieu, vaig navegant en diversos mars, omplint l’ànima i el cor amb allò que més m’agrada, i compartint estones i somnis amb amigues i amics artistes, mirant de fer d’aquest món, un lloc, si més no, més bonic i amable.

Visca l’ART!

Publicado el

BOSSA NOVA; la samba transformada.

De tots és sabut que la bossa nova és un estil musical originari del Brasil. El que potser pocs sabreu és que és un «invent» nascut a mitjans dels anys cinquanta del segle XX, i que n’Antônio Carlos Jobim sigui probablement el seu «pare».

Però seria injust deixar-ho aquí, ja que Jobim, va trobar en la figura de Vinícius de Moraes, un aliat immillorable.

Vinícius, poeta i diplomàtic del govern brasiler, va escriure molts dels temes que Jobim tocava a la guitarra. Ells dos van ser els que van gravar el que avui es considera com el primer LP de bossa, on trobarem a la veu l’Elizeth Cardoso interpretant «Chega de Saudade», la cançó de bossa per excel·lència.

En Vinícius, fou també un gran aficionat al teatre, i va demanar a Jobim la composició d’unes peces musicals per a una obra dramàtica titulada «Orfeu da Coincençao», escrita el 1956.

Aquesta obra fou més tard portada al cinema pel Marcel Camus, sota el títol d'»Orfeu negre», i en la seva banda sonora, trobarem els temes «A felicidade» o «Manhâ de carnaval», convertits avui en dia en peces indispensables dels estàndards de jazz i la bossa nova.

Aquest duet durant molts anys va nodrir l’escena musical, si parlem d’aquest estil. Malgrat tot, la bossa nova fou un estil relativament efímer, ja que a mitjans dels anys seixanta, va caure en declivi i la fal·lera de la bossa es va anar difuminant en favor de la recuperació de les arrels, tornant a la samba com a base musical, recuperant així la màxima identitat de la música brasilera, i de pas renegant de la influència del jazz.

Però, com i per què neix la bossa nova?

Doncs principalment neix en contraposició a la mateixa samba, encara que s’hi nodreix força d’aquest estil, però fou sobretot com a contrapunt sociocultural, amb la intenció de renovar la música brasilera.

Però anem a pams, i contextualitzem una mica el marc: som l’any 1958, Brasil ha guanyat la copa del món de futbol, amb un jove Pelé, de tan sols disset anys, i el país viu una època daurada gràcies a la industrialització i la urbanització amb Joscelino Kubitschek al cap de la presidència del país.

Són uns anys en els quals es va gestar la construcció de Brasília, la que havia de ser la nova capital del Brasil. També es va crear una gran xarxa viària per unir els diversos estats, una mesura que es va adoptar per poblar i comunicar les províncies interiors, amb les grans ciutats costaneres, més habitades i concorregudes gràcies al turisme.

Com a menció especial, val a dir que Joscelino fou el primer diputat gitano al Brasil, i també l’únic president d’aquesta ètnia a tot el món. Se li atribueix una de les etapes més transparents quant a legalitat del govern i pau política, almenys durant el seu mandat, però aquest és un tema que aviat es truncaria, quan el 1964, Goulart va ser derrocat en un cop d’estat militar finançat pels Estats Units, mentre es trobava de viatge oficial visitant la República Popular de la Xina.

Però tornem als anys daurats de finals dels cinquanta, on ja comença a escoltar-se allò de bossa nova.

Com us deia, la música brasilera estava començant a donar un tomb cap a l’intel·lectualisme, de la mà de molts artistes i escriptors, alguns força vinculats a la classe mitjana i alta, sobretot la que era resident a Rio de Janeiro, on trobarem molts dels intel·lectuals, poetes, músics i bohemis de l’època. Aquests es reuneix en festes privades, a l’estil americà, en els barris benestants d’Ipanema o Copacabana. La marcada influència musical del jazz sobrevola les ments d’alguns músics, que fugint del xivarri i aglomeració, de l’extremada instrumentació de la samba, van creant un estil particular, allunyat d’aquesta música festiva, i amb tan poc glamur.

Mentre que la samba, d’origen afrobrasiler, era la música del poble, de la gent obrera, la música que acompanyava totes les festes, i era interpretada normalment per un tipus de músic sense estudis o mancat de formació musical, la bossa vol expressar tot el contrari.

La bossa nova satisfà els gustos de la burgesia i les classes més acomodades, amb el seu caire més intimista, minimalista en la massa instrumental, ja que és comú trobar només guitarra i veu, o piano i veu (influència directa del jazz), exhibint també unes lletres molt poètiques i elaborades. Tanmateix, presenta una tipologia d’acords més complexa, utilitzant dissonàncies, tensions i modulacions a l’hora de jugar amb el desenvolupament melòdic, també gràcies a la notable influència que el jazz, sobretot aquell originari de la costa oest americana, de caràcter més tranquil que el que es practicava a la zona de Nova York.

Aquesta manca d’instrumentació, difereix de la necessitat que la samba presenta a l’hora d’omplir rítmicament l’espai, amb la seva gran varietat de colors, ritmes subjacents, i tipus de sons, sovint fruit de diferents instruments de percussió.

De fet, en la bossa nova, crec que trobarem una de les paradoxes més increïbles de la música, ja que al Brasil, com hem dit abans, a partir de la segona meitat de la dècada dels anys seixanta, davalla com a gènere de primer ordre, en favor de músiques d’arrel.

Òbviament, la bossa no desapareix, però altres influències musicals es van fent forat fins a deixar el gènere com un nínxol elitista i particular per a certs compositors i intèrprets, encara que la seva transmissió i impacte deixa una empremta inesborrable per tot el món, i de fet, és a partir precisament de la davallada del gènere al Brasil, que la bossa viu tota la seva esplendor fora de les fronteres carioques, esdevenint una música de culte, passant per ser un estil de músic virtuós, i convertint-se en un gènere d’estudi i de constant transformació amb el mestissatge omnipresent del jazz i altres estils llatins, que conformen una eclèctica simfonia de varietats.

Tanmateix, i de forma totalment involuntària i no buscada, la irrupció de la bossa nova en la cultura musical brasilera, va ajudar al fet que la dona pogués fer-se més visible, i ingressés sense pal·liatius en el panorama musical, de la mà per exemple de Nara Leao o Ellis Regina, mans a la guitarra i cantant en públic i per al públic.

Fet gens habitual fins llavors, ja que una cosa relativament mal vista, perquè en general tocar la guitarra, fora dels àmbits erudits, era cosa de bohemis, rodamons, i homes que anaven amb prostitutes… en fi…

Publicado el

Delia Derbyshire: o la raó de que avui ballis al Sónar.

El Sónar és un festival de música electrònica i experimental nascut a Barcelona el 1994, de la mà de Ricard Robles, Enric Palau i Sergi Caballero, i sense por a equivocar-me és un dels festivals més prestigiosos d’Europa, i segurament del món en l’àmbit de la música, les arts visuals i la tecnologia.

El festival neix a partir del tàndem que l’Enric i en Sergi tenien com a components del grup musical Jumo. Arran d’una entrevista que els va fer en Ricard, columnista a la revista Ajoblanco-2, van anar forjant una estreta relació, amb la música com a eix vertebrador.

D’aquí, idees, bogeries, i la necessitat postolímpica d’oferir a Barcelona un espai, una nova il·lusió, després de la crisi que el descomunal desemborsament del 92 va deixar-nos.

La resta ja la coneixeu: un festival dedicat a la música electrònica i músiques avançades que amb prou feines va aplegar 6.000 persones en la seva primera edició, i que avui en dia ens arriba com un dels esdeveniments més massius de la ciutat de Barcelona, i que atrau desenes de milers de visitants d’arreu, sota un paraigües organitzatiu exemplar, on s’acullen concerts, xerrades, exposicions, cinema, tecnologia, audiovisuals i un aparador mundial per a moltes arts experimentals i els seus artistes.

Però en l’àmbit musical, tota aquesta avantguarda, aquesta aposta cultural hipermoderna, amb la IA com a puntal de tecnologia capdavantera, no seria possible sense la figura del que per a molts, és una completa desconeguda: la Delia Derbyshire.

La Delia va néixer a Coventry l’any 1937 en l’àmbit d’una família senzilla. L’any 1940 en el marc dels bombardejos que les tropes de l’eix del mal van efectuar sobre les illes britàniques durant la Segona Guerra Mundial, episodis que van marcar profundament la infància de la Delia, la família es va mudar a Preston.

Ja des de petita es va interessar per alguns instruments musicals, com el violí o el piano. La música va estar sempre present a la seva vida. Ja en la seva etapa adolescent, va cursar la llicenciatura de matemàtiques i també la de música, obtenint-les ambdues, i concretament l’especialització en música medieval i moderna.

Sortint de la universitat, va demanar treballar en el segell discogràfic Decca Recors, on se li va negar l’accés laboral al·legant que no contractaven dones per als seus estudis.

Lluny d’ensorrar-se, aquell estiu de l’any cinquanta-nou, aconsegueix fer de professora de música i matemàtiques per al cònsol britànic a Ginebra, aconseguint després treballar per a la Unió Internacional de Telecomunicacions de l’ONU, com assistenta al departament de radio conferències, una experiència que la va marcar definitivament.

Allà va aprendre les intrigues de la comunicació radiofònica, i va descobrir algunes possibilitats que l’enregistrament sonor oferia, i a ella no li van passar desapercebudes.

La ràdio doncs va esdevenir l’altra seva passió, i fou aquest el destí que l’esperava, quan al 1960 torna a Coventry, i assoleix un lloc als estudis de la BBC de Londres com a assistent. Investiga l’orografia sonora dels discs d’acetat, convertint-se en una experta a realitzar extractes de música orquestral sobre aquest suport, sorprenent als seus caps i companys.

A la ràdio troba una llibertat d’acció que li permet experimentar amb els senyals, impulsos, l’acústica, i els efectes que ella mateixa creava, distorsionant el so o emetent polsos sonors, que enregistrava, reproduïa i barrejava utilitzant magnetòfons de rodet obert, convertint-se en una de les primeres persones en produïr música concreta o acusmàtica, com més tard se la va catalogar.

Des del 1958, la BBC organitzava uns tallers radiofònics de baix cost, per aplegar noves apostes i idees, que hauria de fer servir per nodrir les mateixes produccions de la cadena.

En aquests tallers va coincidir amb la Daphne Oram, un altre dels noms imprescindibles per entendre l’origen de la música electrònica. Aquestes pràctiques es van convertir en autèntiques proves d’assaig i error, i juntament amb la compartició d’idees amb altres ments creadores, van impulsar la visió gairebé profètica de la Delia, arribant a establir un nou llenguatge musical, component peces complexes (sempre parlant pel que significava a la seva època), evocant sensacions i sons que estimulessin la ment de l’oïdor a un nivell mai assolit fins llavors. Com a matemàtica, utilitzava fórmules i mètodes matemàtics com la successió de Fibonacci, per compondre algunes de les seves peces.

Malauradament per la Delia, i per la resta de mortals, va ser la mateixa cadena, la BBC, que va censurar sistemàticament totes les seves obres titllant-les de lascives i luxurioses, de massa avançades per la seva època, i van ser frontalment refusades i els seus drets bloquejats.

Altre cop, però, cal notar que la Delia va persistir, amb el seu tarannà perseverant i combatiu, sense deixar d’experimentar i provar, i va continuar aprenent, va continuar investigant, mirant com modificar el so, ampliar les ones, modificar les freqüències, esbudellar les gravacions que feia, fins a convertir-les en nous terrenys sonors que combinava per oferir composicions màgiques, oníriques; tota una fita per l’època, i més en un món tan masculí com era l’enginyeria sonora.

La Delia va continuar a la BBC i entre unes coses i altres, i per un cúmul de circumstàncies, va participar en la composició de la sintonia de la sèrie televisiva Doctor Who. Estem parlant de l’any 1963. I aquest, probablement, va ser el moment que va donar ja la definitiva embranzida que el seu treball com a compositora necessitava. A partir d’aquesta data es van anar succeint diversos treballs per la BBC i altres productores, que ja sí que van comptar amb les seves composicions i s’interessaven per les seves propostes.

Fins a mitjans dels anys setanta va estar al capdavant de moltes produccions i programes, fins i tot va ser la primera artista a musicar una desfilada de moda amb peces de tall electrònic.

Però aquella vida la tenia una mica avorrida. A més, amb la seva posterior unió amb en Clive Blackburn, qui l’acompanyarà fins a la fi dels seus dies, fa un gir de guió que la fan plantejar-se una vida més domèstica i tranquil·la, que l’aparten de la música i la ràdio.

Però en la dècada dels anys noranta, és llavors que animada pel fet que les noves generacions la comencen a tenir com a figura de culte, i gràcies al seu amic Peter Kember, s’anima a torna a compondre, encara que ja no publicarà res més. Durant aquests feliços anys li arriba cert reconeixement, quan artistes com Aphex Twin, enalteixen el seu rellevant paper en el gènere, admetent sentir-se influenciats per les seves passes, admirant també la seva aportació i immens treball de recerca i investigació en l’àmbit de l’enginyeria i arquitectura del so.

Això no obstant, la seva dèria per aquest estil abstracte, desdibuixat i inquietant, té uns inicis pertorbadors. Com us he dit abans, quan la Delia era molt petita va presenciar els bombardejos de l’aviació alemanya sobre la seva Coventry natal. El so de les bombes caient, les explosions, el so vibrant i monòton dels raids aeris, van crear en ella una predilecció per aquestes sonoritats tan inusuals.

El juliol del 2001, convalescent d’un càncer de mama, la Delia va traspassar víctima d’una insuficiència renal.

Al seu domicili es van trobar més de 250 cintes de rodet amb centenars de gravacions inèdites. Totes elles després van ser digitalitzades i cedides en préstec permanent a la Universitat de Manchester, encara que per motius de drets legals, fins a la data no s’ha arribat a publicar mai cap d’aquestes obres. Una total injustícia per la història de la música.

L’any 2009, la Kara Blake va estrenar el documental experimental The Delian Mode, consagrat a la figura de la Delia. Un collage de so i imatge creat en l’esperit de l’enfocament únic de Derbyshire sobre la creació i manipulació d’àudio. Aquesta pel·lícula il·lumina aquests paisatges sonors alhora que ret homenatge a una dona, l’obra de la qual, ha influït en els músics electrònics durant dècades.

Així que ja sabeu, si mai aneu al Sónar, feu una ballada en honor de la Delia, allà on sigui, segur que us somriurà!