John Cage nasqué a Los Angeles el 5 de desembre de 1912, i morí a Nova York el 12 d’agost de 1992.
Entre algunes de les seves ocupacions podem esmentar la de compositor, teòric musical, pintor, il·lustrador, escriptor, poeta i artista visual.
Fou pioner en la música aleatòria, la música electrònica i en la utilització no convencional dels instruments musicals, el que anomenaríem actualment tècniques esteses. Va esdevenir en una de les figures més influents de la música experimental i peça clau en el desenvolupament de la dansa moderna.
Sense entrar en més detalls sobre ell o la seva vida, que n’hi ha i molts (visiteu les diferents pàgines web que parlen de la seva figura), avui voldria parlar de la seva peça 4’33»
4’33» és una peça que pot ser interpretada per qualsevol instrument musical, fins i tot per un conjunt d’instruments, i que es divideix en tres moviments. Te una durada de 4 minuts i 33 segons, i aquesta és una reproducció de la partitura original:
La peça es va estrenar el 29 d’agost de 1952 a Woodstock, i se li va encarregar la interpretació al ja reconegut pianista experimental David Tudor.
Per als que no entenguin de música, la paraula «TACET» és una instrucció per a l’intèrpret que l’obliga a fer una llarga pausa en la notació musical, en altres termes significa no tocar. Així doncs, la peça en sí està pensada per no ser tocada, o executada no tocant res, cap nota.
Hi ha qui podria pensar que 4’33’ és una al·legoria al silenci, però estaríem molt lluny de la realitat.
Precisament, amb aquesta peça, John Cage va voler demostrar tot el contrari: que el silenci no existeix.
Com ell mateix va explicar en alguna ocasió, durant una visita que va fer a la cambra anecoica de la Harvard University el 1951, esperant escoltar el silenci, es va adonar que en tot moment l’acompanyaven dos sons, prou perceptibles. Ho va fer notar a l’enginyer que el guiava, doncs no ho entenia, i aquest li va dir que el sons que escoltava eren el seu propi cos, probablement les connexions del seu sistema nerviós i la circulació de la sang.
Així doncs, John Cage va descobrir que el silenci no existeix, que sempre hi ha algun so. Aquest fet el va inspirar a crear 4’33».
De fet, aquí ve la increïble paradoxa: malgrat que la peça està mancada de tota melodia i harmonia, marcada pel silenci musical, tan se val allà on s’interpreti, en el seu transcurs es podran escoltar gran varietat de sons ambientals. Sons corporals, els dels mateixos assistents o el músic intèrpret, la pluja de fora, el vent esmunyint-se per alguna escletxa, cotxes de fons, la remor d’un aparell d’aire condicionat.
La intenció de Cage era fer pales que no existeix el silenci, i que tots aquests sons accidentals també podien formar part de la peça, dotant-la significativament d’una gran varietat d’interpretacions possibles, totes aleatòries, cosa que des del punt de vista artístic i creatiu és una absoluta meravella.
Llavors, en termes musicals, és el silenci una contradicció? Rotundament no. La notació musical que fa referència al silenci, només interpel·la als instruments (i inclourem la veu com un d’ells).
I doncs, on trobaríem el silenci absolut? A la Terra ja sabem que no, tampoc de forma artificial, però i a l’espai?
Segons les lleis de l’acústica seria molt probable, ja que en la major part de l’espai hi ha tan baixa densitat de partícules que el so no pot transmetre’s. Recordem que el so necessita un mitjà físic per a propagar-se, d’aquí la idea que en el buit no s’escolta res, però ja sabem que és fals…
Per tant, tal com li va succeir a en John Cage, encara que ens trobéssim en un medi anecoica, el nostre interior no el podem dissociar de nosaltres mateixos, i seriem capaços d’escoltar el pas de la sang pel torrent vascular que rega els nostres òrgans, ja que aquest so que es produeix en el nostre interior, sí que viatja per un mitjà físic, que som nosaltres mateixos.
Dit això, fins i tot en l’espai continuaríem escoltant quelcom, per això podríem dir que el silenci absolut no existeix
Però donem-li una volta més. Us proposo una nova qüestió, entrant ja en el camp metafísic.
Considerem un supòsit; imaginem que trobem el silenci absolut. Si aquest silenci absolut es basa en el rang de percepció de l’oïda humana, tenint en compte que la nostra oïda treballa en un rang de freqüències que oscil·la entre els 20 Hz i els 20 kHz, deixaríem oberta la possibilitat que altres oïdes captessin el que les nostres serien incapaces. Com a exemple, la oïda d’un gos treballa entre 75 Hz i 150 kHz. Potser aquest gos està escoltant el que per a nosaltres és imperceptible.
Ara anirem més enllà i considerarem un altre supòsit que anul·laria l’anterior: imaginem que hem construït una màquina capaç de percebre totes les freqüències. Estaríem llavors davant de la possibilitat de captar el silenci absolut? Davant la certesa de poder copsar l’absència de so? Potser ens trobaríem davant una nova paradoxa, com la del gat de Schrödinger; el silenci que hi és i que no hi és.
O completant aquesta especulació, i si en l’espai, allà on creiem que no hi ha propagació sonora, el que succeeix és que sí que n’hi ha, però existeix d’una altra manera? Podria ser que existissin potser unes freqüències mai explorades? I anant una mica més enllà, podria ser que existís una altra manera d’entendre’s el so? De generar-se el so? Potser sota unes lleis que nosaltres encara no coneixem, ni som capaços de comprendre, però que a efectes sonors, i en una jerarquia superior, sí que existís…
El taulell està disposat.