Categoría: TRADICIO

Publicado el

BOSSA NOVA; la samba transformada.

De tots és sabut que la bossa nova és un estil musical originari del Brasil. El que potser pocs sabreu és que és un «invent» nascut a mitjans dels anys cinquanta del segle XX, i que n’Antônio Carlos Jobim sigui probablement el seu «pare».

Però seria injust deixar-ho aquí, ja que Jobim, va trobar en la figura de Vinícius de Moraes, un aliat immillorable.

Vinícius, poeta i diplomàtic del govern brasiler, va escriure molts dels temes que Jobim tocava a la guitarra. Ells dos van ser els que van gravar el que avui es considera com el primer LP de bossa, on trobarem a la veu l’Elizeth Cardoso interpretant «Chega de Saudade», la cançó de bossa per excel·lència.

En Vinícius, fou també un gran aficionat al teatre, i va demanar a Jobim la composició d’unes peces musicals per a una obra dramàtica titulada «Orfeu da Coincençao», escrita el 1956.

Aquesta obra fou més tard portada al cinema pel Marcel Camus, sota el títol d'»Orfeu negre», i en la seva banda sonora, trobarem els temes «A felicidade» o «Manhâ de carnaval», convertits avui en dia en peces indispensables dels estàndards de jazz i la bossa nova.

Aquest duet durant molts anys va nodrir l’escena musical, si parlem d’aquest estil. Malgrat tot, la bossa nova fou un estil relativament efímer, ja que a mitjans dels anys seixanta, va caure en declivi i la fal·lera de la bossa es va anar difuminant en favor de la recuperació de les arrels, tornant a la samba com a base musical, recuperant així la màxima identitat de la música brasilera, i de pas renegant de la influència del jazz.

Però, com i per què neix la bossa nova?

Doncs principalment neix en contraposició a la mateixa samba, encara que s’hi nodreix força d’aquest estil, però fou sobretot com a contrapunt sociocultural, amb la intenció de renovar la música brasilera.

Però anem a pams, i contextualitzem una mica el marc: som l’any 1958, Brasil ha guanyat la copa del món de futbol, amb un jove Pelé, de tan sols disset anys, i el país viu una època daurada gràcies a la industrialització i la urbanització amb Joscelino Kubitschek al cap de la presidència del país.

Són uns anys en els quals es va gestar la construcció de Brasília, la que havia de ser la nova capital del Brasil. També es va crear una gran xarxa viària per unir els diversos estats, una mesura que es va adoptar per poblar i comunicar les províncies interiors, amb les grans ciutats costaneres, més habitades i concorregudes gràcies al turisme.

Com a menció especial, val a dir que Joscelino fou el primer diputat gitano al Brasil, i també l’únic president d’aquesta ètnia a tot el món. Se li atribueix una de les etapes més transparents quant a legalitat del govern i pau política, almenys durant el seu mandat, però aquest és un tema que aviat es truncaria, quan el 1964, Goulart va ser derrocat en un cop d’estat militar finançat pels Estats Units, mentre es trobava de viatge oficial visitant la República Popular de la Xina.

Però tornem als anys daurats de finals dels cinquanta, on ja comença a escoltar-se allò de bossa nova.

Com us deia, la música brasilera estava començant a donar un tomb cap a l’intel·lectualisme, de la mà de molts artistes i escriptors, alguns força vinculats a la classe mitjana i alta, sobretot la que era resident a Rio de Janeiro, on trobarem molts dels intel·lectuals, poetes, músics i bohemis de l’època. Aquests es reuneix en festes privades, a l’estil americà, en els barris benestants d’Ipanema o Copacabana. La marcada influència musical del jazz sobrevola les ments d’alguns músics, que fugint del xivarri i aglomeració, de l’extremada instrumentació de la samba, van creant un estil particular, allunyat d’aquesta música festiva, i amb tan poc glamur.

Mentre que la samba, d’origen afrobrasiler, era la música del poble, de la gent obrera, la música que acompanyava totes les festes, i era interpretada normalment per un tipus de músic sense estudis o mancat de formació musical, la bossa vol expressar tot el contrari.

La bossa nova satisfà els gustos de la burgesia i les classes més acomodades, amb el seu caire més intimista, minimalista en la massa instrumental, ja que és comú trobar només guitarra i veu, o piano i veu (influència directa del jazz), exhibint també unes lletres molt poètiques i elaborades. Tanmateix, presenta una tipologia d’acords més complexa, utilitzant dissonàncies, tensions i modulacions a l’hora de jugar amb el desenvolupament melòdic, també gràcies a la notable influència que el jazz, sobretot aquell originari de la costa oest americana, de caràcter més tranquil que el que es practicava a la zona de Nova York.

Aquesta manca d’instrumentació, difereix de la necessitat que la samba presenta a l’hora d’omplir rítmicament l’espai, amb la seva gran varietat de colors, ritmes subjacents, i tipus de sons, sovint fruit de diferents instruments de percussió.

De fet, en la bossa nova, crec que trobarem una de les paradoxes més increïbles de la música, ja que al Brasil, com hem dit abans, a partir de la segona meitat de la dècada dels anys seixanta, davalla com a gènere de primer ordre, en favor de músiques d’arrel.

Òbviament, la bossa no desapareix, però altres influències musicals es van fent forat fins a deixar el gènere com un nínxol elitista i particular per a certs compositors i intèrprets, encara que la seva transmissió i impacte deixa una empremta inesborrable per tot el món, i de fet, és a partir precisament de la davallada del gènere al Brasil, que la bossa viu tota la seva esplendor fora de les fronteres carioques, esdevenint una música de culte, passant per ser un estil de músic virtuós, i convertint-se en un gènere d’estudi i de constant transformació amb el mestissatge omnipresent del jazz i altres estils llatins, que conformen una eclèctica simfonia de varietats.

Tanmateix, i de forma totalment involuntària i no buscada, la irrupció de la bossa nova en la cultura musical brasilera, va ajudar al fet que la dona pogués fer-se més visible, i ingressés sense pal·liatius en el panorama musical, de la mà per exemple de Nara Leao o Ellis Regina, mans a la guitarra i cantant en públic i per al públic.

Fet gens habitual fins llavors, ja que una cosa relativament mal vista, perquè en general tocar la guitarra, fora dels àmbits erudits, era cosa de bohemis, rodamons, i homes que anaven amb prostitutes… en fi…

Publicado el

GARDEL; passió i talent.

«Volver con la frente marchita, las nieves del tiempo platearon mi sien.
Sentir que es un soplo la vida, que veinte años no es nada,
que febril la mirada, errante en las sombras, te busca y te nombra.
Vivir con el alma aferrada a un dulce recuerdo que lloro otra vez…»

Qui no ha taral·lejat mai aquests versos immortals? Qui? tu? Fora del blog…!!

Bromes a part, avui parlarem d’un personatge cabdal, no només per a l’Argentina, sinó per a la història de la música.

Com molts ja haureu intuït, els versos que donaven l’entrada al post, estan extrets d’un dels tangos més famosos i cantats: «Volver» del gran Carlos Gardel.

Gardel és un símbol a l’Argentina i a l’Uruguai, on fins i tot trobarem expressions populars sortides de la seva obra o relatives al seu nom. Ser un Gardel, per exemple, vol dir ser un geni, un fora de sèrie. I també trobarem l’expressió «veinte años no es nada» per fer menció a què el temps passa molt de pressa, o alguna cosa no triga tant com sembla.

El seu naixement és ja per si mateix, un focus de controvèrsia, ja que existeixen dues versions; la uruguaiana i la francesa.

Aquesta diu que Carlos Gardel va néixer a Tolosa de Llenguadoc, i que el seu nom real era Charles Romuald Gardès (aquest cognom se sap del cert que era el seu, ja que es va registrar el canvi a Gardel un cop ja nacionalitzat a l’Argentina). Fill de la Bèrthe Gardès, una tolosana d’origen molt humil, de qui diuen les males llengües, mai va saber qui fou el pare de la criatura.

I, d’altra banda, hi ha la versió uruguaiana, que apunta que hauria nascut a Tacuarembó, Uruguai, i que els veritables pares podrien ser la Maria Lelia Oliva (mai ningú ho ha pogut confirmar) i en Carlos Félix Escayola Medina, polític i coronel de l’exèrcit uruguaià; un personatge de la societat uruguaiana molt rellevant a l’època.

Aquest home, d’arrels catalanes, ja que era fill del sabadellenc Joan Escaiola Carayemas, tenia molta fama de faldiller, i es diu que va engendrar una cinquantena d’infants, tots fora de l’àmbit matrimonial. Hi ha qui creu que la versió francesa seria la que tindria més força i sentit, doncs probablement va haver la intenció de crear una confabulació per salvaguardar l’honor de Carlos Félix, ocultant així, tant la infidelitat, com la il·legitimitat del seu fill bastard.

En qualsevol dels casos, el que sí que sembla contrastat, és que Carlos Gardel va néixer un onze de desembre de 1890, i que la Bèrthe Gardès, registra la seva arribada a Buenos Aires quan Gardel tenia uns tres anys.

Aterren al barri de l’Abasto, un barri molt popular de la ciutat portenya on es trobava el mercat central de fruita i verdura, i on Gardel, essent un infant, precoçment desenvolupa les seves habilitats socials i artístiques, fent-se conegut entre la parròquia per la seva manera de cantar, guanyant-se així el sobrenom de «morocho del abasto». Cantava per les cantonades, entrava als bars, pel mercat, i es feia sentir allà on hi havia gent, sempre amb la intenció d’arreplegar alguns diners que l’ajudessin a abandonar la misèria.

Amb escassos dotze anys entra a treballar de tramoista al Teatro La Victoria, on casualment serà escoltat pel baríton italià Titto Ruffo, qui es farà càrrec dels seus estudis de cant.

Un regal que va portar Gardel a consolidar les seves habilitats interpretatives en el gènere del Tango, un estil encara en desenvolupament a l’Argentina, però que ja era altament popular a l’època, sobretot al bohemi París. París, llavors l’objectiu de tots els artistes que buscaven fer fortuna.

Carlos Gardel es va anar prodigant, guanyant fama i reconeixement, amb un estil de cant molt particular, amb el seu típic refilet, i una interpretació farcida d’un dramatisme sensiblement nostàlgic i laments melosos i esquinçats, a ritme de dos per quatre.

A partir de 1915, i en col·laboració amb José Razzano, un intèrpret de tangos que ja gaudia de certa fama, forja la seva presència a l’escena musical de la ciutat de Buenos Aires, acabalant èxits i més èxits durant pràcticament una dècada. Fou el 1925, que Razzano, a les portes d’una gira per Europa, abandona el cant per problemes de salut, i deixa sol Carlos Gardel, qui, un cop arribat a França, aclapararà tota la fama i reconeixement de la crítica i el públic.

D’aquí fa el salt a Espanya, arrasant a Madrid i Barcelona, una ciutat que li despertava molta simpatia, també en part pel seu equip de futbol, a qui diuen va dedicar un petit concert als lesionats que es recuperaven a l’infermeria, després de jugar una final del «Campeonato de España» contra el «Real Madrid Club de Futbol». És també coneguda la seva gran amistat amb Pepe Samitier.

Durant els deu anys següents, Carlos Gardel escriu centenars de cançons entre tangos i milongas, filma diverses pel·lícules tant a l’Argentina, com a França o els Estats Units, amb més d’una desena d’estrenes, totes elles amb molt bona acollida.

Fins que el 24 de juny de 1935, durant la gira que l’havia de dur per tota sud-Amèrica, en el moment més dolç de la seva carrera, la seva vida es va apagar en un tràgic accident aeri, quan el trimotor que el transportava, va perdre el control i es va estavellar al poc d’enlairar-se de l’aeroport de Medellín.

Carlos Gardel morí deixant una herència musical d’un valor incalculable, sobretot pel que fa al gènere del tango, una fita a l’abast de molt pocs, i la seva figura encara avui, continua sent un mite i font d’inspiració per molts artistes; Gardel, passió i talent.

Però què és, i sobre tot, d’on ve el tango?

Com a dada curiosa, hi ha estudiosos que afirmen que el nom de tango, té origen africà, puix es vincula a l’expressió tambo o tango, propi d’algunes zones del Sudan, el Congo o Guinea, que significaria lloc de reunió.

El tango, com a gènere musical, neix o es comença a definir més o menys, cap al 1.870, per la hibridació i influència musical de diverses cultures que conflueixen als suburbis de les grans ciutats de l’Argentina i l’Uruguai, sobretot a les zones de Rio de la Plata i Montevideo.

Però abans d’entrar a parlar del tango, com a estil musical, cal parlar del tango, com a ball. Per què? Doncs perquè abans de la música, va arribar el ball, curiós, no?

Durant les primeres dècades del segle XIX, arriba un gran flux migratori a sud-Amèrica, amb orígens tan diversos com Espanya, Itàlia, Polònia, França, Anglaterra, i també emigrants jueus i àrabs entre altres.

Tanmateix, va haver-hi una important arribada d’emigrants caribenys, que juntament amb la nombrosa població d’origen africà resident a l’Argentina i l’Uruguai, que havien estat esclaus, però que amb el procés d’abolició de l’esclavitud, atorguen plenitud de drets als seus descendents com a ciutadans. Aquesta munió de tan diverses arrels, omple i dona vida les afores de les grans ciutats, creant suburbis superpoblats amb una idiosincràsia totalment multicultural.

Les necessitats socials d’aquesta població benvinguda, entre altres, eren l’esbarjo, el dret a reunió i l’escolarització dels menuts. Això es va vertebrar gràcies a la creació d’acadèmies i centres associatius, on es reunien joves i adults, per socialitzar, cantar, ballar i fer música.

I aquí sembla ser, que s’origina el ball del tango, i si recordem l’origen africà de la paraula, no era més que anar a ballar al lloc de reunió.

El tango que es va començar a ballar llavors, fruit de la influència de la milonga, la mazurka, la polka europea, el tango andalús i l’havanera cubana, era un ball en parella, amb un contacte molt estret, en una abraçada sensual, galta contra galta, el que per les classes socials de tall més estirat, era tot un escàndol per l’època.

El ball del tango, de forma natural, va anar cercant una música més adient al que representava, i així va anar arribant el tango com a estil musical; estem més o menys sobre el 1870.

Poc a poc, la música del tango, va estrenyent l’eclecticisme que el caracteritzava, fins a arribar a un estil particular, que en els seus inicis guarda molta similitud a l’havanera cubana i el tango andalús, amb marcada influència de la música del sud d’Itàlia, i altres estils folklòrics del sud d’Europa.

Tanmateix, sorgeixen els primers lletristes de tango, un cant que llavors encara era prou indefinit, i que principalment es nodria de les ja mixturades arrels nacionals, com la zamba o la chacarera, amb un llenguatge entre rural i suburbà, i molts cops de caràcter picant, un fet encara més escandalós per a les classes riques, que tan fàcilment es ruboritzaven.

De mica en mica es va anar fixant la textura musical, amb un compàs de 2/4 i s’estableixen una sèrie d’instruments típics que acompanyarien les formacions musicals; guitarra, flauta i violí, encara que posteriorment, la flauta va quedar substituïda pel bandoneó, i més tard s’ha fet tango amb multitud d’altres instruments.

L’aportació de la lletra en el tango, va ser definitiva perquè aquest acabés per constituir-se en un ens autònom, deixant-se anar de la mà del ball, fins al punt que no li era necessari acompanyar-se d’aquest per tenir sentit.

I m’acomiado amb uns bonics versos d’un conegut tango escrit per Gardel, «Caminito»

«Desde que se fue
Triste vivo yo.
Caminito, amigo
Yo también me voy.

Desde que se fue
Nunca más volvió.
Seguiré sus pasos
Caminito, adiós!»

Publicado el

El Cant de la Sibil·la: la primera nadala?

Imagino que tothom sap el que són les nadales. Per als despistats, són cançons populars en les quals la lletra fa clares referències a l’arribada del nen Jesús, en forma de nadó ros i blanquet, o bé, cançons que fan al·lusió a l’hivern i les coses que normalment hi passen en aquesta època de l’any, i no em refereixo exactament a la compra compulsiva de regals o la cuina de menjars hipercalòrics.

Bé, podem assegurar sense por a equivocar-nos que les nadales formen part del nostre folklore, i de fet, el cançoner de Nadal és un dels repertoris més extensos de la cançó popular a Catalunya, com assegurava Joan Amades. Probablement, sorgiren de les representacions que els pastors feien a les portes de les esglésies la nit de Nadal, barrejant cançons pròpies juntament amb cançons de tradició cristiana.

A Catalunya hi ha documentades nadales ja des del segle XV, la qual cosa ens fa pensar que aquesta tradició, encara que vestida amb altres robes, ve probablement, de l’època dels visigots, que foren els que instauraren el cristianisme a la península. Però d’un mode o altre, ja hi ha referències a manifestacions similars molt més abans.

Se sap que el Papa Sixt III, al segle V, introduí a Roma el costum de celebrar a la Basílica de Sant Pere, i per la vigília de Nadal, ben entrada la nit, l’ad praesepium, una oració que es recitava davant d’un pessebre que solia situar-se darrere l’altar major.

Es té constància que la gent es reunia a peu d’església i cantava, celebrant en to festiu, el naixement de Crist. No es té tan clar quina devia ser la temàtica de les cançons, però es creu que aquesta no era estrictament religiosa, i probablement es barrejaven cançons tradicionals d’origen pagà, encara lligades als rituals associats al solstici d’hivern, amb el folklore de l’època, que incloïa cants per feinejar, i que juntament amb les recentment incorporades noves tradicions cristianes, conformaven la massa mare d’on aniran sortint les tradicions actuals.

El ritual de la missa nocturna en la vigília de Nadal, va quedar molt lligat a la simbologia del gall, ja que era habitual escoltar-lo cantar durant la litúrgia. També per la influència de la tradició romana, puix que el gall era la representació del Sol, com a inici del nou dia, i alhora amb la tradició cristiana, que mantenia que el gall fou el primer que va presenciar el naixement de Jesús.

Tan és així, que ja des de fa força segles, i fins a l’actualitat, s’anomena missa del gall, a l’ofici que s’ofereix la nit de Nadal. Una eucaristia que normalment ve precedida pel Cant de la Sibil·la.

El Cant de la Sibil·la, o Iudicii Signum com s’anomenava en llatí, i traduït com a senyal del judici, és una representació teatralitzada i cantada en llatí, a cappella, i en estil de cant gregorià, que profetitza sobre l’arribada del messies i de la fi del món.

És un poema d’origen grec, que reproduïa les profecies de la Sibil·la d’Eritrea, una sacerdotessa amb el poder de la clarividència, que es diu va predir la destrucció de Troia, i també que Homer, escriuria una epopeia plena de falsedats.

Aquest poema fou traduït al llatí per Sant Agustí, al segle V, i amb ell, viatja per la conca mediterrània fins que Quodvultdeus, bisbe de Cartago (actual Tunísia), el cita al sermó Sermo de Symbolo de Quodvultdeus. Aquest sermó serà escollit com una de les lectures de l’ofici de matines de Nadal, i quedarà fixat en la tradició cristiana, representant-se la vigília de Nadal, just abans de la missa del Gall.

Durant el Concili de Trento, els contrareformistes, com a grans detractors de les representacions i drames que no fossin estrictament religioses, van anar intercedint per prohibir-lo, cosa que aconseguiren en la major part del món cristià que l’havia adoptat. Però el pes de la tradició, l’estima, admiració i devoció cap al Cant, van mantenir-lo viu, sobretot, en la tradició dels països catalanoparlants.

Com hem dit abans, en els seus inicis es cantava en llatí, però existeixen manuscrits del segle XII i XIII on ja trobem traduccions al provençal, l’occità i el català antic. Mossèn Higini Anglès hi parla en el seu llibre La Música a Catalunya fins al segle XIII, explicant que ja en el segle X, el Cant de la Sibil·la es representava a Ripoll, i es va anar escampant arreu dels territoris catalanoparlants, probablement per la influència Occitana, encara que el mateix mossèn Anglès, sospita que podria venir-li d’origen mossàrab. De fet, hi ha força vestigis de la presència del Cant de la Sibil·la arreu del sud d’Europa, França, Itàlia i a la península, aquí, tant en els territoris de la corona catalanoaragonesa, com al regne de Toledo.

Actualment està reconegut per la UNESCO com a bé immaterial de la humanitat, i és símbol indiscutible de la tradició sacra a Mallorca i l’Alguer, on va arrelar molt sòlidament d’ençà de la Conquesta de les illes, capitanejada per Jaume I.

Com apunt, dir que els estudiosos i erudits, la reconeixen com una rara avis de la cançó tradicional, ja que hi conflueixen el cant de tradició popular, amb un vocabulari pla i vulgar, i un acompanyament de música culta.

Amb el Cant de la Sibil·la, tenim davant una composició que, lluny d’evocar passatges relacionats amb l’esperança, la bondat, l’amor o la bonaventura, com podríem pensar, ens presenta un relat apocalíptic, farcit de locucions aclaparadores, i un discurs més aviat fosc, que explica com acabaran els nostres dies, i on ens deixa clar que la única salvació passa per l’arribada del messies.

Això però, era força habitual en aquella època, doncs la transmissió de certa informació, des dels estaments més alts de la societat al populatxo, solia fer-se sota amenaces amb aires profètics i el sempre recurrent temor a la fi del món, un recurs que l’església es va apropiar des de dates molt primerenques, i va aprofitat per fer-se’n gestora de la solució als problemes que ella mateixa presentava.

Llavors està clar que aquest poema no és una celebració, sinó més aviat una advertència.

En qualsevol cas, a mi personalment, em resulta pertorbador que en una data tan i tan assenyalada, hagi arrelat en la tradició, un ritual tant obscur com el Cant de la Sibil·la.

Se sap que a l’edat mitjana era habitual acompanyar les litúrgies amb representacions dramàtiques com a suport didàctic, perquè la gent del poble tingués millor comprensió del que es volia comunicar. Això passava perquè molts dels texts que es llegien a les esglésies estaven en llatí, i la gent del carrer no els entenia. Aquest tipus de representacions, es feien sobretot per Nadal i Pasqua, i tenien força presència arreu. Així que és aquest el vincle que finalment ens uneix el Nadal amb aquesta profecia.

Aquesta herència de teatralitzar la litúrgia, avui en dia la podem trobar per exemple, en Els Pastorets, i fora de les nostres contrades, en el Misteri d’Elx, una representació de la mort, assumpció i coronació de la Mare de Déu, de la que es té constància des de finals de l’edat mitjana.

El cant de la Sibil·la, era interpretat per preveres, que amb el temps foren substituïts per nens i en alguns casos, dones. En la representació tradicional, el nen apareix acompanyat per més nens o dones, que duen ciris a les mans. El nen cantor esgrimia una espasa que brandava alçada davant el seu rostre durant tot el ritual. Les vestimentes eren senzilles, en forma de túnica, de vegades amb algun brodat. El cant el realitzava aquest nen cantor, que era acompanyat entre estrofa i estrofa per la música de l’orgue, encara que en l’actualitat, s’ha adaptat a diverses versions polifòniques on la música també pot estar present durant tot el recital.

A mode informatiu i en un altre ordre de coses, entre els texts catalans de la vessant occitana, hi ha un còdex que es va descobrir el 1908 al monestir de la Concepció. Aquest són uns documents datats del segle XIV, que a la vegada, procedien del convent de Santa Magdalena. Aquest còdex contenia entre altres, les transcripcions i notacions de l’acompanyament musical, amb el que s’ha pogut tenir una idea molt aproximada de la música que s’interpretava durant el Cant de la Sibil·la, probablement ja en el segle XIII.

Arribats aquí, tornem però, a la curta definició de nadala; les nadales són cançons de caire i orígen populars que parlen de Nadal, que es canten en el període previ o durant les festes nadalenques, i que solen fer referències al naixement del nen Jesús.

Crec doncs, que no podem passar per alt que, malgrat tot, el Cant de la Sibil·la ens ofereix suficients components per ser una nadala, ja que és una cançó molt estretament vinculada a Nadal, parla sobre l’arribada de Jesús, i ha estat revelada per transmissió oral, formant part sens dubte de la tradició nadalenca.

Així que, per què no? Pot ser el Iudicii Signum la nadala més antiga del món?

Jutgeu vosaltres mateixos.

A tothom, bon Nadal i bones festes, i als qui vulgueu, ens trobem novament ja entrat el nou any, gràcies per ser-hi!