Imagino que tothom sap el que són les nadales. Per als despistats, són cançons populars en les quals la lletra fa clares referències a l’arribada del nen Jesús, en forma de nadó ros i blanquet, o bé, cançons que fan al·lusió a l’hivern i les coses que normalment hi passen en aquesta època de l’any, i no em refereixo exactament a la compra compulsiva de regals o la cuina de menjars hipercalòrics.
Bé, podem assegurar sense por a equivocar-nos que les nadales formen part del nostre folklore, i de fet, el cançoner de Nadal és un dels repertoris més extensos de la cançó popular a Catalunya, com assegurava Joan Amades. Probablement, sorgiren de les representacions que els pastors feien a les portes de les esglésies la nit de Nadal, barrejant cançons pròpies juntament amb cançons de tradició cristiana.
A Catalunya hi ha documentades nadales ja des del segle XV, la qual cosa ens fa pensar que aquesta tradició, encara que vestida amb altres robes, ve probablement, de l’època dels visigots, que foren els que instauraren el cristianisme a la península. Però d’un mode o altre, ja hi ha referències a manifestacions similars molt més abans.
Se sap que el Papa Sixt III, al segle V, introduí a Roma el costum de celebrar a la Basílica de Sant Pere, i per la vigília de Nadal, ben entrada la nit, l’ad praesepium, una oració que es recitava davant d’un pessebre que solia situar-se darrere l’altar major.
Es té constància que la gent es reunia a peu d’església i cantava, celebrant en to festiu, el naixement de Crist. No es té tan clar quina devia ser la temàtica de les cançons, però es creu que aquesta no era estrictament religiosa, i probablement es barrejaven cançons tradicionals d’origen pagà, encara lligades als rituals associats al solstici d’hivern, amb el folklore de l’època, que incloïa cants per feinejar, i que juntament amb les recentment incorporades noves tradicions cristianes, conformaven la massa mare d’on aniran sortint les tradicions actuals.
El ritual de la missa nocturna en la vigília de Nadal, va quedar molt lligat a la simbologia del gall, ja que era habitual escoltar-lo cantar durant la litúrgia. També per la influència de la tradició romana, puix que el gall era la representació del Sol, com a inici del nou dia, i alhora amb la tradició cristiana, que mantenia que el gall fou el primer que va presenciar el naixement de Jesús.
Tan és així, que ja des de fa força segles, i fins a l’actualitat, s’anomena missa del gall, a l’ofici que s’ofereix la nit de Nadal. Una eucaristia que normalment ve precedida pel Cant de la Sibil·la.
El Cant de la Sibil·la, o Iudicii Signum com s’anomenava en llatí, i traduït com a senyal del judici, és una representació teatralitzada i cantada en llatí, a cappella, i en estil de cant gregorià, que profetitza sobre l’arribada del messies i de la fi del món.
És un poema d’origen grec, que reproduïa les profecies de la Sibil·la d’Eritrea, una sacerdotessa amb el poder de la clarividència, que es diu va predir la destrucció de Troia, i també que Homer, escriuria una epopeia plena de falsedats.
Aquest poema fou traduït al llatí per Sant Agustí, al segle V, i amb ell, viatja per la conca mediterrània fins que Quodvultdeus, bisbe de Cartago (actual Tunísia), el cita al sermó Sermo de Symbolo de Quodvultdeus. Aquest sermó serà escollit com una de les lectures de l’ofici de matines de Nadal, i quedarà fixat en la tradició cristiana, representant-se la vigília de Nadal, just abans de la missa del Gall.
Durant el Concili de Trento, els contrareformistes, com a grans detractors de les representacions i drames que no fossin estrictament religioses, van anar intercedint per prohibir-lo, cosa que aconseguiren en la major part del món cristià que l’havia adoptat. Però el pes de la tradició, l’estima, admiració i devoció cap al Cant, van mantenir-lo viu, sobretot, en la tradició dels països catalanoparlants.
Com hem dit abans, en els seus inicis es cantava en llatí, però existeixen manuscrits del segle XII i XIII on ja trobem traduccions al provençal, l’occità i el català antic. Mossèn Higini Anglès hi parla en el seu llibre La Música a Catalunya fins al segle XIII, explicant que ja en el segle X, el Cant de la Sibil·la es representava a Ripoll, i es va anar escampant arreu dels territoris catalanoparlants, probablement per la influència Occitana, encara que el mateix mossèn Anglès, sospita que podria venir-li d’origen mossàrab. De fet, hi ha força vestigis de la presència del Cant de la Sibil·la arreu del sud d’Europa, França, Itàlia i a la península, aquí, tant en els territoris de la corona catalanoaragonesa, com al regne de Toledo.
Actualment està reconegut per la UNESCO com a bé immaterial de la humanitat, i és símbol indiscutible de la tradició sacra a Mallorca i l’Alguer, on va arrelar molt sòlidament d’ençà de la Conquesta de les illes, capitanejada per Jaume I.
Com apunt, dir que els estudiosos i erudits, la reconeixen com una rara avis de la cançó tradicional, ja que hi conflueixen el cant de tradició popular, amb un vocabulari pla i vulgar, i un acompanyament de música culta.
Amb el Cant de la Sibil·la, tenim davant una composició que, lluny d’evocar passatges relacionats amb l’esperança, la bondat, l’amor o la bonaventura, com podríem pensar, ens presenta un relat apocalíptic, farcit de locucions aclaparadores, i un discurs més aviat fosc, que explica com acabaran els nostres dies, i on ens deixa clar que la única salvació passa per l’arribada del messies.
Això però, era força habitual en aquella època, doncs la transmissió de certa informació, des dels estaments més alts de la societat al populatxo, solia fer-se sota amenaces amb aires profètics i el sempre recurrent temor a la fi del món, un recurs que l’església es va apropiar des de dates molt primerenques, i va aprofitat per fer-se’n gestora de la solució als problemes que ella mateixa presentava.
Llavors està clar que aquest poema no és una celebració, sinó més aviat una advertència.
En qualsevol cas, a mi personalment, em resulta pertorbador que en una data tan i tan assenyalada, hagi arrelat en la tradició, un ritual tant obscur com el Cant de la Sibil·la.
Se sap que a l’edat mitjana era habitual acompanyar les litúrgies amb representacions dramàtiques com a suport didàctic, perquè la gent del poble tingués millor comprensió del que es volia comunicar. Això passava perquè molts dels texts que es llegien a les esglésies estaven en llatí, i la gent del carrer no els entenia. Aquest tipus de representacions, es feien sobretot per Nadal i Pasqua, i tenien força presència arreu. Així que és aquest el vincle que finalment ens uneix el Nadal amb aquesta profecia.
Aquesta herència de teatralitzar la litúrgia, avui en dia la podem trobar per exemple, en Els Pastorets, i fora de les nostres contrades, en el Misteri d’Elx, una representació de la mort, assumpció i coronació de la Mare de Déu, de la que es té constància des de finals de l’edat mitjana.
El cant de la Sibil·la, era interpretat per preveres, que amb el temps foren substituïts per nens i en alguns casos, dones. En la representació tradicional, el nen apareix acompanyat per més nens o dones, que duen ciris a les mans. El nen cantor esgrimia una espasa que brandava alçada davant el seu rostre durant tot el ritual. Les vestimentes eren senzilles, en forma de túnica, de vegades amb algun brodat. El cant el realitzava aquest nen cantor, que era acompanyat entre estrofa i estrofa per la música de l’orgue, encara que en l’actualitat, s’ha adaptat a diverses versions polifòniques on la música també pot estar present durant tot el recital.
A mode informatiu i en un altre ordre de coses, entre els texts catalans de la vessant occitana, hi ha un còdex que es va descobrir el 1908 al monestir de la Concepció. Aquest són uns documents datats del segle XIV, que a la vegada, procedien del convent de Santa Magdalena. Aquest còdex contenia entre altres, les transcripcions i notacions de l’acompanyament musical, amb el que s’ha pogut tenir una idea molt aproximada de la música que s’interpretava durant el Cant de la Sibil·la, probablement ja en el segle XIII.
Arribats aquí, tornem però, a la curta definició de nadala; les nadales són cançons de caire i orígen populars que parlen de Nadal, que es canten en el període previ o durant les festes nadalenques, i que solen fer referències al naixement del nen Jesús.
Crec doncs, que no podem passar per alt que, malgrat tot, el Cant de la Sibil·la ens ofereix suficients components per ser una nadala, ja que és una cançó molt estretament vinculada a Nadal, parla sobre l’arribada de Jesús, i ha estat revelada per transmissió oral, formant part sens dubte de la tradició nadalenca.
Així que, per què no? Pot ser el Iudicii Signum la nadala més antiga del món?
Jutgeu vosaltres mateixos.
A tothom, bon Nadal i bones festes, i als qui vulgueu, ens trobem novament ja entrat el nou any, gràcies per ser-hi!
