Bé, aquí us porto la segona entrega del post. Si recordeu com acabava la primera, ens havíem quedat a les portes d’un gran succés.
Per recuperar una mica el fil: estàvem en el punt que el punk havia assolit tals quotes d’èxit que havia perdut part del seu propi significat. Ens trobem a cavall entre finals dels anys setanta i la imminent arribada d’una nova dècada, incerta però esperançadora.
El punk es desdibuixa i musicalment deixa una ferida oberta que cal omplir amb noves corrents per no caure en antics estereotips. Arribats en aquest punt, podríem dir que el punk es trenca en tres branques principals, que anomenarem post-punk, hardcore i new wave (sí… aquí el teniu… )
El post-punk sorgeix com una evolució natural del punk, que en plena autodestrucció, donava pas al desassossec; acabada la festa, arriba la ressaca.
L’eufòria i l’èxtasi donaren pas novament a la crua realitat, la desídia i la decepció. Els ritmes es desacceleraren, les guitarres passaren a tenir un altre rol i el baix prengué molt més protagonisme, marcant ritmes més lànguids i pesats. Les composicions fresques es tornaren denses atmosferes, i els crits cediren a les veus de baríton que enaltien odes a la decadència. Un estil introvertit, més complex i amb tendències experimentals. L’ús de sintetitzadors i un discurs subjacent i melòdic d’unes guitarres amb so de vidre, van marcar una nova tendència, una nova onada que va donar noms com Bauhaus, Siouxsie and the Banshees, Echo and the Bunnymen, Killing Joke o Buzzcocks.
Però fou a la ciutat de Manchester, on va sorgir el que jo penso que va ser la banda que va marcar un abans i un després, no només d’una nova generació, sinó un abans i un després de la música en si mateixa. Una banda que va tenyir la música de foscor, i aquesta banda és Joy Division. Ells van ser els pares del moviment post-punk, i una nova manera de fer i entendre la música. El seu cantant, lletrista, compositor i cofundador, Ian Curtis, serà recordat per tots, com l’artífex d’un nou gènere, un corrent que ha marcat el camí a molts.
L’Ian era un jove amb una ànima turmentada. Patia d’epilèpsia i ja des de la seva joventut presentava certes tendències antisocials i depressives, nodrides pel context d’un Manchester industrialitzat i deshumanitzat.
Amant de la literatura de Kafka i William Burroughs, sommiava en ser escriptor mentre escoltava Jim Morrison, David Bowie o Iggy Pop.
Es va casar molt jove, amb només dinou anys, amb la Deborah. La seva relació no va ser gens bona, ja que planejava constantment l’amenaça del divorci. Tot plegat el portava a aïllar-se i tancar-se llargues estones escrivint, component, i alimentant el seu cru imaginari de patiment emocional, decadència, dolor i violència, a través d’unes lletres profundes, pseudopoètiques, fosques.
Joy Division eren l’essència de tot allò que esdevenia, el big-bang, sense cap dubte, de molts moviments pop i rock, donant pas també, al que més tard es va descriure com Goth Rock i New Romantics. Joy Division, amb la seva efímera carrera, ja que Ian Curtis es va suïcidar el 18 de maig de 1980 quan només tenia vint-i-tres anys, han estat el bressol de moltes bandes, algunes temporalment no tan llunyanes, com Interpol.
D’altra banda, encara va haver-hi qui en volia més, i els fidels seguidors del punk, aquells més inconformistes i radicals, no van abandonar la nau, però evidentment no podien continuar immersos en la mateixa onada. Aquest reducte, els qui estimaven el punk, la seva imatge i filosofia, van anar forjant un estil musical que, sobre les bases del punk, van endurir el seu discurs, amb un so molt més agressiu i contundent, fixant altres trets culturals, artístics i socials, mantenint viva l’herència dels seus anys d’influència: donem la benvinguda al hardcore.
El hardcore és directament, la transformació del punk, sense deixar el punk. Un estil de ritme més accelerat, potent, de so més brut i dur, com indica la mateixa paraula. Va arrelar el que més tard es va anomenar «old school», que serien les bandes precursores de les primeres passes del hardcore, sobretot als Estats Units, on ja existien bandes força contundents, i on d’una forma natural es va anar barrejant amb altres estils «germans» com el heavy, donant pas a la «new school» del hardcore. Amb tot plegat, es va anar configurant tot un ventall de variacions musicals, corrents que esgrimien majoritàriament, discursos antisistema, anticapitalistes i antireligiosos, que es confrontaven amb l’establishment… imagino que us resulta familiar. Per molts el hardcore és el punk 2.0
Bé, i sense estendre’m gaire més en les seves característiques, us deixo els noms d’algunes formacions que durant anys ens han fet ballar a ritme de pogo; DOA, Misfits, Bad Religion, Black Flag o Agnostic Front.
I finalment, trobarem el New Wave. Ara direu que Déu n’hi do quina volta, i us diré que sí, però trobo que era entre interessant i necessari posar-ho tot en context, i esbudellar amb atenció l’origen d’aquest estil.
El new wave és la nova onada. Musicalment, va sorgir com a proposta de recuperació del rock i el pop dels anys seixanta, un mica com tornar a la falda de la mare, on tan bé s’hi estava. Res a veure amb les tendències precedents, oi? Doncs sí, recollint la idea que el punk ho havia trencat tot, i un cop havia «desaparegut» ens deixava orfes, va haver-hi qui sentia la necessitat del retorn. Aquest sentiment es va transformar en una actualització d’aquells estils, amb la diferència que, a les portes d’una nova dècada i apropant-se la fi del mil.lenni, s’havia de mirar el món d’una forma diferent, més global, inclusiva, universal.
I en certa manera així va anar succeint, puix els anys vuitanta, ja des dels seus inicis, van portar la bonança econòmica i l’estabilitat que la dècada anterior no havia trobat.
Aquesta relaxació capitanejada per la favorable evolució industrial, les noves fites tecnològiques i l’assoliment de grans i ambiciosos projectes a escala mundial, es materialitzava en una nova onada cultural, artística i social. Manifestacions plenes de missatges d’esperança, evocant infinites quimeres, apologia de la llum i els colors; apropant als mortals un món on tot era millor.
L’electrònica aplicada a la música, a part de fer volar la creativitat de les bandes, va ajudar a sentenciar els estils ja decadents i obsolets que agonitzaven en les emissores de ràdio.
Ser new wave era tenir un estatus diferent. Era ser modern, estar al dia, anar a la moda, formar part del món actual (el de llavors), era ampliar la mirada i obrir-se a noves cultures, fer del mestissatge un símbol de prosperitat i humanitat. Va ser en aquesta època que es van donar molts dels grans concerts de la història de la música, si més no, fins a les dates, incloent-hi l’inigualable USA for AFRICA de 1985.
Musicalment, el new wave era la frescor feta música, gràcies en part a la irrupció generalitzada dels teclats electrònics i sintetitzadors, que van esquitxar gairebé tots els estils. Les possibilitats sonores es van multiplicar i no hi havia límits a l’hora de jugar amb els sons. Això va conferir-li a la música new wave un ventall inabastable de colors, dibuixant amb les seves melodies i les lletres una música universal, plena de recursos extrets del ska, el reagge o el funk.
Quins són els noms que van anar sortint? Talking heads, The Cars, B52’s, REM, Blondie, The Go Go’s, Culture Club, Devo, Ultavox, Spandau Ballet, Eurithmics, Visage, Gary Numan, Human League, Frankie goes to Hollywood, entre altres. Qui més qui menys ja haurà entès l’abast del new wave.
Bé, doncs per acabar, volia dir-vos que l’estètica va tornar a ser important, i moltes d’aquestes noves bandes feien de la seva imatge una part del mateix espectacle, no tant com la imatge del grup, sinó més aviat per crear un concepte visual, quelcom fàcilment identificable. Recordeu en Boy George, o els colors dels integrants de B-52’s?
Doncs això, que aquesta nova onada, va ser la confirmació de la globalització, de la universalització de la música. Gràcies a la new wave, hem escoltat lletres que eren autèntics himnes, viatjant amb una música farcida de nous recursos, sons i melodies. Una barreja molts cops elegant i intel·ligent d’estils que alimentava un clam, l’amor.
Així doncs, no feu com jo, no confongueu el NEW WAVE, amb el NEW AGE… per cert, potser un dia d’aquests us en parlo…