Segur que algun cop haureu escoltat allò de rock progressiu, i probablement, com em passava a mi, mai ningú no ens ha ajudat prou a entendre que coi significa.
Doncs bé, estimats lectors, avui ha arribat el dia de saber-ho.
He fet un petit treball de recerca llegint diferents articles i publicacions que en parlen, així com reflexions i definicions d’altres articulistes, fins que he trobat la que a mi més m’ha convençut, i diu així: el rock progressiu és una expressió de l’esperit optimista, utòpic, radical i transformador, nascut als anys seixanta.
Entesos, d’acord, ho reconec, aquesta definició realment, ens deixa en una pitjor situació. Però si ens abstraiem de la necessitat de rebre un tresor que alliberi els dubtes sobre aquest gènere musical, la definició és prou correcta, encara que una mica més endavant, explicaré per què aquest gènere se l’anomena així, que penso que és el que esteu esperant, oi?
I ara, abans de continuar, necessito expandir el terme anys seixanta amb alguns curts apunts.
Molts cops quan ens referim als anys seixanta, no estem parlant en sí de la dècada compresa entre l’any 1960 i el 1969, sinó més aviat, de tot un període, d’alt voltatge social, polític i cultural, comprés entre finals dels anys cinquanta i la meitat dels setanta. I per definir el terme de rock progressiu o prog-rock, com es va dir originalment a Anglaterra, hem de recordar que en aquesta forquilla de temps, neix la contracultura.
Aquesta contracultura fou un concepte que va englobar tot un reguitzell de pensaments i corrents artísticosocials que principalment van qüestionar els valors de la cultura hegemònica, a través d’un discurs contestatari i revolucionari, amb l’objectiu de canviar el món i les seves gents, i molts cops, mitjançant l’alliberament espiritual. Aquest moviment concretament seria la cultura hippie.
Aquesta visió es va manifestar a través de les diverses branques de l’art, bé sigui en la pintura, l’escriptura, o la música. I en aquest darrer camp, i més concretament en el de la música rock, sorgí un subgènere que es va caracteritzar per una estètica sonora que cercava una major ambició i complexitat, que va anar acompanyada d’un anar més enllà també a nivell temàtic i visual.
El pensament hippie defensava que l’esterilitat espiritual del món occidental anava relacionada a la creixent presència del progrés tecnocientífic, motiu pel qual van qüestionar també el progrés, contraposant els models socials basats en la indústria moderna, als models socials pre-capitalistes, que ells creien més purs, orgànics i naturals.
Molts elements d’aquest pensament es poden trobar en les lletres, les composicions i l’art que acompanyava aquest estil.
Per això, un dels trets més significatius del rock progressiu, és la juxtaposició, dins d’un mateix tema, de passatges o seccions predominantment acústiques, clàssiques, contra passatges purament electrònics, moderns, el classicisme contra la innovació, simbolitzant el conflicte entre el món industrial i el món terrenal, el bé contra el mal, l’harmonia contra el caos, o com veurem en molta de la simbologia hippie de l’època, el yin contra el yang.
Aquestes progressions dins de les mateixes cançons, i molts cops dins de l’àlbum, van començar a fixar el terme de rock progressiu com un estil propi i independent. Tanmateix va coincidir que molts dels treballs de rock progressiu que van començar a presentar-se, s’englobaven en una nova categoria, la de l’àlbum conceptual; un model de presentar les cançons d’un mateix projecte, fent que aquestes orbitessin al voltant d’un tema principal, o bé narrant una història que evolucionava pista rera pista. L’art visual que acompanyava la publicació del disc, molts cops era el colofó per fer que tot convergís en el tema proposat.
Molt bé, doncs ara sí que ja sabem què és això de rock progressiu, i ara tocaria parlar-ne potser d’alguna de les bandes que el practicaven… i crec que no hi hauria millor manera que fer-ho amb un dels seus grups capdavanters, més innovadors, i que en l’actualitat encara estan en actiu.
Aquest grup és King Crimson, una banda anglesa nascuda el 1968, de la mà de Robert Fripp i Michael Giles.
La banda s’ha anat desintegrant i reconstruint al llarg dels anys, canviant un o diversos components, amb l’única excepció del seu fundador, el senyor Fripp, el virtuós guitarrista que s’ha mantingut com l’autèntic pal de paller durant totes les etapes del grup des de la seva fundació, i que afirma que ells no és pas el líder de la banda, sinó que més aviat, la banda és una manera de fer les coses, una metodologia de treball.
En qualsevol cas, Robert Fripp s’ha convertit en una llegenda viva de la guitarra, de la música, i ho corrobora el fet que ha col·laborat amb una ingent elit de músics, tant amb King Crimson com en solitari, durant les darreres sis dècades, i citaré només alguns pocs noms: David Bowie, Peter Gabriel, Phil Collins, Brian Eno, Joe Satriani, Steve Vai, David Byrne, Tony Levin o Andy Summers, el mític guitarrista de The Police.
King Crimson, o el rei carmesí, com es traduiria al català, és el nom que va posar al grup el seu primer lletrista Peter Sinfield, com a sinònim de Belzebú. Aquest nom és un anglicisme de la combinació d’origen àrab Al’Sibab, que vindria a significar «home que ambiciona». Podriem trobar doncs una pista sobre el perquè de batejar així el grup.
El primer disc de la banda, que va sortir al mercat l’octubre del 1969, es titula «In the court of the Crimson King (An observation of King Crimson)». L’art concept del disc, així com el dibuix de portada i interior són obra del malaguanyat Barry Godber, un programador informàtic amic de Sinfield, que va usar la deformació del seu propi rostre per configurar la imatge principal, i del qual no es té constància que hagi deixat cap altre llegat artístic. El dibuixant va morir al febrer de 1970 amb escassos vint-i-quatre anys, poc després de que el disc que va mostrar al món la seva icònica imatge veiés la llum.
No faré un treball de dissecció d’aquest àlbum, ni de cap altre dels King Crimson, ni de la carrera musical de cap grup concret, ni tampoc de cap artista relacionat amb el rock progressiu. Estic convençut que hi ha prou literatura al respecte, i que qui estigui interessat en el gènere, a les xarxes trobarà informació sobre l’ampli ventall de bandes, discs i artistes, i poder submergir-se en tan interessant estil.
En canvi, voldria proposar-vos l’escolta d’un tema. Segur que no és l’exemple més clar en quant a música, però crec que la lletra és el paradigma del que hem comentat abans. És un tema excepcional en qualsevol cas, per la música, la temàtica, el drama, la proposta en sí.
«Epitaph» és un dels temes inclosos en l’àlbum «In the court of the Crimson King».
Bé, si teniu certa habilitat amb la llengua anglesa haureu entès el sentit de la lletra, però en qualsevol cas, us la deixo traduïda per a que hi feu una ullada. Perdoneu aquells que pugueu trobar alguna incongruència.
Epitafi
El mur sobre el qual van escriure els profetes es trenca per les costures.
Sobre els instruments de mort, la llum del sol brilla brillantment.
Quan tots els homes es destrossen amb malsons i amb somnis,
ningú no posarà la corona de llorer, quan el silenci ofegui els crits?
La confusió serà el meu epitafi.
Mentre m’arrossegava, un camí esquerdat i trencat.
Si ho aconseguim, tots podem seure i riure, però em temo que demà ploraré.
Sí, em temo que demà ploraré, sí, em temo que demà ploraré.
Entre les portes de ferro del destí, se sembraven les llavors del temps,
i regat per les gestes d’aquells qui sap i qui és conegut.
El coneixement és un amic mortal si ningú estableix les regles.
El destí de tota la humanitat que veig, està en mans de ximples.
Tristament, aquesta denúncia sobre un present i futur apocalíptic, ja en els anys seixanta, s’ha anat repetint fins als nostres dies, igual que ja es venia reproduint quan Sinfield va escriure aquests versos.
Amics, en aquests temps incerts, superficials, i m’atreviria a dir esperpèntics, faig meves cadascuna de les paraules de la cançó, per mostrar la meva repulsa absoluta a l’ordre mundial, les elits, els poders, i les seves intencions, no sempre transparents, així com la influència i acció directa o indirecta que les seves decisions exerceixen sobre la vida de les persones del planeta.
Com sempre, gràcies per ser-hi!