GARDEL; passió i talent.

Qui no ha taral·lejat mai aquests versos immortals? Qui? tu? Fora del blog…!!

Bromes a part, avui parlarem d’un personatge cabdal, no només per a l’Argentina, sinó per a la història de la música.

Com molts ja haureu intuït, els versos que donaven l’entrada al post, estan extrets d’un dels tangos més famosos i cantats: «Volver» del gran Carlos Gardel.

Gardel és un símbol a l’Argentina i a l’Uruguai, on fins i tot trobarem expressions populars sortides de la seva obra o relatives al seu nom. Ser un Gardel, per exemple, vol dir ser un geni, un fora de sèrie. I també trobarem l’expressió «veinte años no es nada» per fer menció a què el temps passa molt de pressa, o alguna cosa no triga tant com sembla.

El seu naixement és ja per si mateix, un focus de controvèrsia, ja que existeixen dues versions; la uruguaiana i la francesa.

Aquesta diu que Carlos Gardel va néixer a Tolosa de Llenguadoc, i que el seu nom real era Charles Romuald Gardès (aquest cognom se sap del cert que era el seu, ja que es va registrar el canvi a Gardel un cop ja nacionalitzat a l’Argentina). Fill de la Bèrthe Gardès, una tolosana d’origen molt humil, de qui diuen les males llengües, mai va saber qui fou el pare de la criatura.

I, d’altra banda, hi ha la versió uruguaiana, que apunta que hauria nascut a Tacuarembó, Uruguai, i que els veritables pares podrien ser la Maria Lelia Oliva (mai ningú ho ha pogut confirmar) i en Carlos Félix Escayola Medina, polític i coronel de l’exèrcit uruguaià; un personatge de la societat uruguaiana molt rellevant a l’època.

Aquest home, d’arrels catalanes, ja que era fill del sabadellenc Joan Escaiola Carayemas, tenia molta fama de faldiller, i es diu que va engendrar una cinquantena d’infants, tots fora de l’àmbit matrimonial. Hi ha qui creu que la versió francesa seria la que tindria més força i sentit, doncs probablement va haver la intenció de crear una confabulació per salvaguardar l’honor de Carlos Félix, ocultant així, tant la infidelitat, com la il·legitimitat del seu fill bastard.

En qualsevol dels casos, el que sí que sembla contrastat, és que Carlos Gardel va néixer un onze de desembre de 1890, i que la Bèrthe Gardès, registra la seva arribada a Buenos Aires quan Gardel tenia uns tres anys.

Aterren al barri de l’Abasto, un barri molt popular de la ciutat portenya on es trobava el mercat central de fruita i verdura, i on Gardel, essent un infant, precoçment desenvolupa les seves habilitats socials i artístiques, fent-se conegut entre la parròquia per la seva manera de cantar, guanyant-se així el sobrenom de «morocho del abasto». Cantava per les cantonades, entrava als bars, pel mercat, i es feia sentir allà on hi havia gent, sempre amb la intenció d’arreplegar alguns diners que l’ajudessin a abandonar la misèria.

Amb escassos dotze anys entra a treballar de tramoista al Teatro La Victoria, on casualment serà escoltat pel baríton italià Titto Ruffo, qui es farà càrrec dels seus estudis de cant.

Un regal que va portar Gardel a consolidar les seves habilitats interpretatives en el gènere del Tango, un estil encara en desenvolupament a l’Argentina, però que ja era altament popular a l’època, sobretot al bohemi París. París, llavors l’objectiu de tots els artistes que buscaven fer fortuna.

Carlos Gardel es va anar prodigant, guanyant fama i reconeixement, amb un estil de cant molt particular, amb el seu típic refilet, i una interpretació farcida d’un dramatisme sensiblement nostàlgic i laments melosos i esquinçats, a ritme de dos per quatre.

A partir de 1915, i en col·laboració amb José Razzano, un intèrpret de tangos que ja gaudia de certa fama, forja la seva presència a l’escena musical de la ciutat de Buenos Aires, acabalant èxits i més èxits durant pràcticament una dècada. Fou el 1925, que Razzano, a les portes d’una gira per Europa, abandona el cant per problemes de salut, i deixa sol Carlos Gardel, qui, un cop arribat a França, aclapararà tota la fama i reconeixement de la crítica i el públic.

D’aquí fa el salt a Espanya, arrasant a Madrid i Barcelona, una ciutat que li despertava molta simpatia, també en part pel seu equip de futbol, a qui diuen va dedicar un petit concert als lesionats que es recuperaven a l’infermeria, després de jugar una final del «Campeonato de España» contra el «Real Madrid Club de Futbol». És també coneguda la seva gran amistat amb Pepe Samitier.

Durant els deu anys següents, Carlos Gardel escriu centenars de cançons entre tangos i milongas, filma diverses pel·lícules tant a l’Argentina, com a França o els Estats Units, amb més d’una desena d’estrenes, totes elles amb molt bona acollida.

Fins que el 24 de juny de 1935, durant la gira que l’havia de dur per tota sud-Amèrica, en el moment més dolç de la seva carrera, la seva vida es va apagar en un tràgic accident aeri, quan el trimotor que el transportava, va perdre el control i es va estavellar al poc d’enlairar-se de l’aeroport de Medellín.

Carlos Gardel morí deixant una herència musical d’un valor incalculable, sobretot pel que fa al gènere del tango, una fita a l’abast de molt pocs, i la seva figura encara avui, continua sent un mite i font d’inspiració per molts artistes; Gardel, passió i talent.

Però què és, i sobre tot, d’on ve el tango?

Com a dada curiosa, hi ha estudiosos que afirmen que el nom de tango, té origen africà, puix es vincula a l’expressió tambo o tango, propi d’algunes zones del Sudan, el Congo o Guinea, que significaria lloc de reunió.

El tango, com a gènere musical, neix o es comença a definir més o menys, cap al 1.870, per la hibridació i influència musical de diverses cultures que conflueixen als suburbis de les grans ciutats de l’Argentina i l’Uruguai, sobretot a les zones de Rio de la Plata i Montevideo.

Però abans d’entrar a parlar del tango, com a estil musical, cal parlar del tango, com a ball. Per què? Doncs perquè abans de la música, va arribar el ball, curiós, no?

Durant les primeres dècades del segle XIX, arriba un gran flux migratori a sud-Amèrica, amb orígens tan diversos com Espanya, Itàlia, Polònia, França, Anglaterra, i també emigrants jueus i àrabs entre altres.

Tanmateix, va haver-hi una important arribada d’emigrants caribenys, que juntament amb la nombrosa població d’origen africà resident a l’Argentina i l’Uruguai, que havien estat esclaus, però que amb el procés d’abolició de l’esclavitud, atorguen plenitud de drets als seus descendents com a ciutadans. Aquesta munió de tan diverses arrels, omple i dona vida les afores de les grans ciutats, creant suburbis superpoblats amb una idiosincràsia totalment multicultural.

Les necessitats socials d’aquesta població benvinguda, entre altres, eren l’esbarjo, el dret a reunió i l’escolarització dels menuts. Això es va vertebrar gràcies a la creació d’acadèmies i centres associatius, on es reunien joves i adults, per socialitzar, cantar, ballar i fer música.

I aquí sembla ser, que s’origina el ball del tango, i si recordem l’origen africà de la paraula, no era més que anar a ballar al lloc de reunió.

El tango que es va començar a ballar llavors, fruit de la influència de la milonga, la mazurka, la polka europea, el tango andalús i l’havanera cubana, era un ball en parella, amb un contacte molt estret, en una abraçada sensual, galta contra galta, el que per les classes socials de tall més estirat, era tot un escàndol per l’època.

El ball del tango, de forma natural, va anar cercant una música més adient al que representava, i així va anar arribant el tango com a estil musical; estem més o menys sobre el 1870.

Poc a poc, la música del tango, va estrenyent l’eclecticisme que el caracteritzava, fins a arribar a un estil particular, que en els seus inicis guarda molta similitud a l’havanera cubana i el tango andalús, amb marcada influència de la música del sud d’Itàlia, i altres estils folklòrics del sud d’Europa.

Tanmateix, sorgeixen els primers lletristes de tango, un cant que llavors encara era prou indefinit, i que principalment es nodria de les ja mixturades arrels nacionals, com la zamba o la chacarera, amb un llenguatge entre rural i suburbà, i molts cops de caràcter picant, un fet encara més escandalós per a les classes riques, que tan fàcilment es ruboritzaven.

De mica en mica es va anar fixant la textura musical, amb un compàs de 2/4 i s’estableixen una sèrie d’instruments típics que acompanyarien les formacions musicals; guitarra, flauta i violí, encara que posteriorment, la flauta va quedar substituïda pel bandoneó, i més tard s’ha fet tango amb multitud d’altres instruments.

L’aportació de la lletra en el tango, va ser definitiva perquè aquest acabés per constituir-se en un ens autònom, deixant-se anar de la mà del ball, fins al punt que no li era necessari acompanyar-se d’aquest per tenir sentit.

I m’acomiado amb uns bonics versos d’un conegut tango escrit per Gardel, «Caminito»

«Desde que se fue
Triste vivo yo.
Caminito, amigo
Yo también me voy.

Desde que se fue
Nunca más volvió.
Seguiré sus pasos
Caminito, adiós!»