La Cattleya violacea és una espècie d’orquídia originària de les selves tropicals de les conques de l’Amazònia i l’Orinoco, de fet se la coneix com la Superba de l’Orinoco.
La flor va ser «descoberta» en l’expedició que Humboldt va fer sobre el 1800 per aquestes terres. És una flor de color rosat violaci, amb una olor característica, elegant i suau, i com és tristament habitual, la flor de l’Orinoco, es troba en perill d’extinció, en el seu estat salvatge.
Sereu alguns els que inconscientment haureu anat a pensar en Orinoco Flow, un motiu vocal de la cançó del mateix títol, que navegava, mai millor dit, entre allò de «sail away, sail away, sail away…» us en recordeu?
Segurament sí… Orinoco Flow és una cançó del disc Watermark, publicat el 1988 per WEA, de la cantant i compositora irlandesa, Eithne Patricia Ní Bhraonáin, més coneguda com a Enya, una figura cabal en la música, que sobretot va florir entre finals dels anys vuitanta i tota la dècada dels noranta, amb la seva imatge fràgil i dolça, vaporosa, gairebé sortida d’un bonic compte de fades.
Bé, deixant a banda el platonisme, tornarem a Watermark, que és el segon disc de l’artista, i fou el treball que la va catapultar a la fama mundial, col·leccionant èxit rere èxit, amb cada senzill que del disc emanava, i Orinoco Flow va ser el primer d’ells, i probablement, sigui de llarg, la seva cançó més famosa.
Watermark fou una aposta personal del magnat de la Warner, Rob Dickins, qui diuen va caure enamorat de la seva música, quan va escoltar el seu primer àlbum, titulat Enya, i va atorgar-li el privilegi de la, pràcticament, total llibertat artística i creativa per publicar aquest treball, sense termini per presentar la feina, i sense interferències de cap mena des del segell discogràfic.
Malgrat la seva fama reconeguda mundialment, la cantant i compositora, ha estat objecte de moltes crítiques, menyspreus i atacs ferotges dels seus detractors, que l’han titllat de nyonya, avorrida i monòtona, l’han catalogat de cantant d’òpera frustrada, que fa una música ensopida, caient sempre en el mateix, sense ànima i fins i tot l’han titllat de falsa, aquest fet, reforçat amb la característica que l’artista no ha fet mai cap actuació en viu.
Doncs, sota el meu parer i el de milers de persones que l’han seguit durant els més de trenta-cinc anys de carrera, amb més de setanta milions de còpies distribuïdes, esdevenint l’artista irlandesa en solitari que més discs ha venut en la història del país, i en conjunt, només superada pels insuperables U2, nou àlbums d’estudi i cinc recopilatoris a l’ esquena, nominada als premis Òscar de l’Acadèmia i diversos premis Grammy, penso que Enya és una artista irrepetible, amb un talent, estil i qualitat a l’abast de molt pocs, el que em fa pensar que a tots aquests detractors, el que els hi passa és que no tenen ni idea.
Sí, Enya és una bèstia musical amb veu d’àngel. Una veu que encara és avui que busco en quin moment algú l’ha pogut criticar dient que és una cantant d’òpera frustrada, ja que penso que en cap de les seves composicions vol, ni tan sols pretén semblar, una cantant d’òpera, i encara que el seu estil beu i emana molt lirisme, arribo a pensar que tampoc no és la seva idea, sinó més aviat, que Enya ha cultivat un estil de cantar molt particular, semblant a algunes coses, però també lluny d’altres ja establertes, en definitiva, estil Enya.
És evident que es fa acompanyar d’efectes que modulen, modifiquen, acompanyen i endolceixen la seva veu, i potser aquest fet està mal vist per alguns, que esperen i busquen l’etern i enquistat purisme en tot allò que respira cert classicisme, però en absolut li treu cap mèrit segons el meu parer, ja que crec que està sobradament demostrada la seva habilitat amb el cant.
A part del seu talent cantant, Enya té una capacitat compositiva extraordinària, i ens ha demostrat que és capaç de moltes coses; des de navegar en diferents estils que beuen del classicisme i de les seves arrels folklòriques i cèltiques, a transmutar en una poderosa creadora de fons sonors instrumentals i bandes sonores. S’ha mostrat molt fidel a un estil musical, que es dibuixa bastant ampli, i ha estat prou hàbil per a oferir sempre una mica més d’allò que tan bé sap fer, i que deu ser el que tant ens agrada, no només als seus seguidors, sinó també als que no ho admeten, però la gaudeixen en la intimitat.
S’ha atrevit a cantar en gaèlic, en llatí, castellà, francès, japonès, loxian, un llenguatge inventat per la seva fidel col·laboradora Roma Ryan, i fins i tot en Qenya, la llengua fictícia dels elfs, creada pel mestre John Ronald Reulen Tolkien.
Fins i tot així, movent-se entre el risc i la reivindicació al que li agradava fer, Enya ha mantingut intacte el seu vincle amb el públic, que cançó rere cançó, ha seguit la seva obra, sense perdre pistonada ni credibilitat.
Voldria aprofitar aquest petit homenatge en forma d’humil article, per fer una menció especial al fet que Enya ha estat investida doctora honoris causa en lletres per la Ulster University i en música per la Galway University, i això estimats lectors, no crec que li atorguin a qualsevol, per molts discs que vengui, o per més famós sigui.
Musicalment, Enya és per a mi una important font d’inspiració, i m’ha anat acompanyant i emocionant al llarg dels anys. Tanmateix, la influència d’Enya s’ha fet patent en el treball d’altres artistes, i de fet, James Cameron va pretendre que Enya compongués i cantés la banda sonora de la pel·lícula Titanic, al que ella s’hi va negar.
No obstant, si fem atenció a la meravellosa proposta de James Horner, qui finalment va encarregar-se de musicar el film, trobarem una gran similitud entre l’estil i la veu de la noruega Sissel, que interpreta la cançó que se sent taral·lejar als primers compassos, fent servir la melodia principal, sobre la que es canta el «My heart will go on». Si no ho sabéssim podríem dir que la canta la mateixa Enya.
Però si hi ha hagut algun moment en la seva carrera que l’hagi consagrat, mitificat, santificat, crec que va ser quan vaig saber que anava a participar de la banda sonora de la trilogia d’El senyor dels anells, particularment amb la seva cançó «May it be».
Enya és una fervent seguidora de la mitologia de Tolkien, sobre qui ja ha fet alguna picada d’ullet, com el tema «Lothlorien» que trobareu en el seu tercer àlbum «Shepherd Moons», per cert, un treball molt i molt interessant, que si encara no hi heu entrat a escoltar-lo, us recomano fer-ho.
«May it be» és una balada cantada, part en anglès, part en Qenya, amb la que tothom donava per fet que guanyaria l’Òscar a la millor cançó, però l’Acadèmia va tenir a bé concedir tal honor a la feina de Randy Newman, amb la seva cançó «If I didn’t have you» per la pel·lícula Monsters Inc. de Pixar Films, cosa que considero una gran injustícia, gran com una casa de pagès, i si escolteu les dues i intenteu meritar-les… en fi…
Enya, referent, Enya diva, Enya cantant, Enya compositora, Enya enigmàtica, Enya eterna…