El Sónar és un festival de música electrònica i experimental nascut a Barcelona el 1994, de la mà de Ricard Robles, Enric Palau i Sergi Caballero, i sense por a equivocar-me és un dels festivals més prestigiosos d’Europa, i segurament del món en l’àmbit de la música, les arts visuals i la tecnologia.
El festival neix a partir del tàndem que l’Enric i en Sergi tenien com a components del grup musical Jumo. Arran d’una entrevista que els va fer en Ricard, columnista a la revista Ajoblanco-2, van anar forjant una estreta relació, amb la música com a eix vertebrador.
D’aquí, idees, bogeries, i la necessitat postolímpica d’oferir a Barcelona un espai, una nova il·lusió, després de la crisi que el descomunal desemborsament del 92 va deixar-nos.
La resta ja la coneixeu: un festival dedicat a la música electrònica i músiques avançades que amb prou feines va aplegar 6.000 persones en la seva primera edició, i que avui en dia ens arriba com un dels esdeveniments més massius de la ciutat de Barcelona, i que atrau desenes de milers de visitants d’arreu, sota un paraigües organitzatiu exemplar, on s’acullen concerts, xerrades, exposicions, cinema, tecnologia, audiovisuals i un aparador mundial per a moltes arts experimentals i els seus artistes.
Però en l’àmbit musical, tota aquesta avantguarda, aquesta aposta cultural hipermoderna, amb la IA com a puntal de tecnologia capdavantera, no seria possible sense la figura del que per a molts, és una completa desconeguda: la Delia Derbyshire.
La Delia va néixer a Coventry l’any 1937 en l’àmbit d’una família senzilla. L’any 1940 en el marc dels bombardejos que les tropes de l’eix del mal van efectuar sobre les illes britàniques durant la Segona Guerra Mundial, episodis que van marcar profundament la infància de la Delia, la família es va mudar a Preston.
Ja des de petita es va interessar per alguns instruments musicals, com el violí o el piano. La música va estar sempre present a la seva vida. Ja en la seva etapa adolescent, va cursar la llicenciatura de matemàtiques i també la de música, obtenint-les ambdues, i concretament l’especialització en música medieval i moderna.
Sortint de la universitat, va demanar treballar en el segell discogràfic Decca Recors, on se li va negar l’accés laboral al·legant que no contractaven dones per als seus estudis.
Lluny d’ensorrar-se, aquell estiu de l’any cinquanta-nou, aconsegueix fer de professora de música i matemàtiques per al cònsol britànic a Ginebra, aconseguint després treballar per a la Unió Internacional de Telecomunicacions de l’ONU, com assistenta al departament de radio conferències, una experiència que la va marcar definitivament.
Allà va aprendre les intrigues de la comunicació radiofònica, i va descobrir algunes possibilitats que l’enregistrament sonor oferia, i a ella no li van passar desapercebudes.
La ràdio doncs va esdevenir l’altra seva passió, i fou aquest el destí que l’esperava, quan al 1960 torna a Coventry, i assoleix un lloc als estudis de la BBC de Londres com a assistent. Investiga l’orografia sonora dels discs d’acetat, convertint-se en una experta a realitzar extractes de música orquestral sobre aquest suport, sorprenent als seus caps i companys.
A la ràdio troba una llibertat d’acció que li permet experimentar amb els senyals, impulsos, l’acústica, i els efectes que ella mateixa creava, distorsionant el so o emetent polsos sonors, que enregistrava, reproduïa i barrejava utilitzant magnetòfons de rodet obert, convertint-se en una de les primeres persones en produïr música concreta o acusmàtica, com més tard se la va catalogar.
Des del 1958, la BBC organitzava uns tallers radiofònics de baix cost, per aplegar noves apostes i idees, que hauria de fer servir per nodrir les mateixes produccions de la cadena.
En aquests tallers va coincidir amb la Daphne Oram, un altre dels noms imprescindibles per entendre l’origen de la música electrònica. Aquestes pràctiques es van convertir en autèntiques proves d’assaig i error, i juntament amb la compartició d’idees amb altres ments creadores, van impulsar la visió gairebé profètica de la Delia, arribant a establir un nou llenguatge musical, component peces complexes (sempre parlant pel que significava a la seva època), evocant sensacions i sons que estimulessin la ment de l’oïdor a un nivell mai assolit fins llavors. Com a matemàtica, utilitzava fórmules i mètodes matemàtics com la successió de Fibonacci, per compondre algunes de les seves peces.
Malauradament per la Delia, i per la resta de mortals, va ser la mateixa cadena, la BBC, que va censurar sistemàticament totes les seves obres titllant-les de lascives i luxurioses, de massa avançades per la seva època, i van ser frontalment refusades i els seus drets bloquejats.
Altre cop, però, cal notar que la Delia va persistir, amb el seu tarannà perseverant i combatiu, sense deixar d’experimentar i provar, i va continuar aprenent, va continuar investigant, mirant com modificar el so, ampliar les ones, modificar les freqüències, esbudellar les gravacions que feia, fins a convertir-les en nous terrenys sonors que combinava per oferir composicions màgiques, oníriques; tota una fita per l’època, i més en un món tan masculí com era l’enginyeria sonora.
La Delia va continuar a la BBC i entre unes coses i altres, i per un cúmul de circumstàncies, va participar en la composició de la sintonia de la sèrie televisiva Doctor Who. Estem parlant de l’any 1963. I aquest, probablement, va ser el moment que va donar ja la definitiva embranzida que el seu treball com a compositora necessitava. A partir d’aquesta data es van anar succeint diversos treballs per la BBC i altres productores, que ja sí que van comptar amb les seves composicions i s’interessaven per les seves propostes.
Fins a mitjans dels anys setanta va estar al capdavant de moltes produccions i programes, fins i tot va ser la primera artista a musicar una desfilada de moda amb peces de tall electrònic.
Però aquella vida la tenia una mica avorrida. A més, amb la seva posterior unió amb en Clive Blackburn, qui l’acompanyarà fins a la fi dels seus dies, fa un gir de guió que la fan plantejar-se una vida més domèstica i tranquil·la, que l’aparten de la música i la ràdio.
Però en la dècada dels anys noranta, és llavors que animada pel fet que les noves generacions la comencen a tenir com a figura de culte, i gràcies al seu amic Peter Kember, s’anima a torna a compondre, encara que ja no publicarà res més. Durant aquests feliços anys li arriba cert reconeixement, quan artistes com Aphex Twin, enalteixen el seu rellevant paper en el gènere, admetent sentir-se influenciats per les seves passes, admirant també la seva aportació i immens treball de recerca i investigació en l’àmbit de l’enginyeria i arquitectura del so.
Això no obstant, la seva dèria per aquest estil abstracte, desdibuixat i inquietant, té uns inicis pertorbadors. Com us he dit abans, quan la Delia era molt petita va presenciar els bombardejos de l’aviació alemanya sobre la seva Coventry natal. El so de les bombes caient, les explosions, el so vibrant i monòton dels raids aeris, van crear en ella una predilecció per aquestes sonoritats tan inusuals.
El juliol del 2001, convalescent d’un càncer de mama, la Delia va traspassar víctima d’una insuficiència renal.
Al seu domicili es van trobar més de 250 cintes de rodet amb centenars de gravacions inèdites. Totes elles després van ser digitalitzades i cedides en préstec permanent a la Universitat de Manchester, encara que per motius de drets legals, fins a la data no s’ha arribat a publicar mai cap d’aquestes obres. Una total injustícia per la història de la música.
L’any 2009, la Kara Blake va estrenar el documental experimental The Delian Mode, consagrat a la figura de la Delia. Un collage de so i imatge creat en l’esperit de l’enfocament únic de Derbyshire sobre la creació i manipulació d’àudio. Aquesta pel·lícula il·lumina aquests paisatges sonors alhora que ret homenatge a una dona, l’obra de la qual, ha influït en els músics electrònics durant dècades.
Així que ja sabeu, si mai aneu al Sónar, feu una ballada en honor de la Delia, allà on sigui, segur que us somriurà!