Jo soc de la idea que la música no va tenir un naixement intencionat, i que més aviat es va començar a gestar a través de la presa de consciència sobre certs successos casuals, que algú en algun moment de la nostra història, va tenir la capacitat d’aprofitar i contextualitzar amb una intenció més o menys determinada.
De fet, crec que és molt probable que la música, en la seva forma més primitiva, estigués present molt abans que altres expressions, diguem artístiques, com podrien ser les primeres pintures, datades en més de 45.000 anys, que son les que es consideren més antigues.
Això, encara que no és demostrable amb fets històrics per raons òbvies, és fàcilment demostrable des d’un punt de vista antropològic. Serveixi aquest exemple: és molt probable que en un moment imprecís de la nostra evolució, les quadrilles de caçadors comencessin a utilitzar pedres, pals o ossos d’animals, amb la voluntat expressa de fer soroll, i amb la finalitat de fer sortir una pressa, d’intimidar clans rivals i fins i tot, perquè no, de mostrar la seva eufòria o frustració davant de certs esdeveniments propis de la seva existència.
D’una manera o altra, l’execució en grup, o individual, de cops amb estris, acompanyats de crits o gemecs, cops de peu a terra, o cops sobre el propi cos, va deixar d’entendre’s com una necessitat visceral d’exterioritzar emocions, de forma salvatge i desordenada, per passar a percebre’s com una forma intencionada, amb un missatge clar, conegut i compartit per un mateix col.lectiu, donant pas després a execucions més elaborades, i que a mida d’anar repetint-les, segurament van desencadenar en les primeres «composicions»; les primeres peces interpretades amb una voluntat evident, i que s’executaven en funció de les diferents situacions quotidianes. La resta de la història, ja la coneixem, oi?
Arribats aquí, voldria parlar d’un gènere musical anomenat «Noise», traduït de l’anglès, «Soroll».
El noise és un gènere en el qual es fa del soroll, o dels sons poc o gens habituals en la música, una eina per expressar-se dins un context musical.
Hi ha una definició que m’agrada molt i que diu que aquest tipus de música tendeix a qüestionar la distinció que es fa en les pràctiques musicals convencionals, entre el so musical i el so no musical. Tanmateix, em permeto afegir que el noise es juxtaposa a l’estètica compositiva, i a qualsevol lligam al virtuosisme, així com que trenca amb la necessitat dels infinits arranjaments, per donar pas molts cops a certa improvisació i fins i tot a la falta de coherència.
La música noise fa ús d’unes tècniques compositives tan àmplies com particulars, ja que es gaudeix de total llibertat; molts cops sense cap criteri rítmic, o faltant al rigor del pols, trencant també amb les restriccions harmònico-melòdiques dels estils més clàssics, i faltarem a l’encotillament de l’estètica i l’estructura. Transitarem per la transformació dels instruments amb la saturació del seu so, o l’aportació de sons naturals, molts cops alterats, també sorolls ambientals, tant rurals com urbans, fins a l’ús d’eines o màquines quotidianes, i tot estri sonor que ens ajudi a expressar la nostra visió conceptual.
Vist així, resultaria complicat persuadir a algú perquè s’endinsés en el noise, si més no, perquè hi fes una excursió de forma voluntària, i copsés en primera persona les interessants propostes d’alguns artistes. No obstant això, asseguraria que a hores d’ara, més d’un d’entre vosaltres, ja haureu assistit a alguna performance on es feia música no convencional, i que depenent de la proposta, podríem interpretar com a noise. De fet, si ha estat així, podríem dir fins i tot que heu assistit a una acció d’estil fluxus.
A tall d’apunt, recordem que el fluxus fou un corrent artístic que combinava molt sovint diverses disciplines com la poesia, la música, la pintura, arts escèniques i visuals, en accions conjuntes, emfatitzant sobretot en el fet del procés artístic per sobre el resultat final, cercant un art viu, un antiart respecte a la imposició elitista dels cànons artístics de l’època.
En el fluxus trobem noise, i amb el noise creem fluxus, si ho combinem amb altres expressions artístiques.
El fet és que, davant aquest mon avantguardista, trencador, modern, futurista, trobo una connexió directa entre el noise i les primigènies expressions musicals. Una línia directa que ignora, que salta per sobre de tot allò que hi ha hagut entremig.
L’expressió més primitiva de l’ésser, una comunicació que en un cantó té un emissor clar i un missatge directe, sense els ornaments ni el virtuosisme filantròpic dels estils més evolucionats, una comunicació que interpel·la directament al receptor, fent del missatge potser el menys important, i de la forma d’exposar-lo com a puntal indiscutible.
No, no considero que calgui saber, que calgui ser un entès en música per percebre-li significat a una expressió artística d’aquesta índole, crec que simplement hem d’estar preparats, escoltar sense prejudicis ni expectatives, voler escoltar com s’escoltava fa mil·lennis, mirant als ulls a l’enemic, rebent a la cara l’esbufec de la fera.
Com en tots els gèneres musicals, trobarem artistes més comunicatius, d’altres més experimentals, i d’altres més incisius. El noise aborda l’art trencant l’art. Defuig les normes i renega dels convencionalismes. És una música que no està creada per agradar, no per sí mateixa, no necessàriament.
En aquest context, voldria presentar-vos un artista del gènere que a mi personalment em fascina. Es tracta de Jun Konagaya, encara que també el coneixerem per The Howling of Himalaya o The Grim.
En plena efervescència del «japanoise», branca del noise molt arrelada al Japó dels 80, Jun va seguir de prop els artistes independents nipons dels principis de la dècada, no obstant, la seva gran influència venia del punk i la música industrial europea, particularment del grup SPK.
Més tard va fundar amb Tomasada Kuwahara el grup White Hospital, i sota aquest nom, el 1984, van treure dos discos, un anomenat «I wish you a Merry X-mas» i l’altre «Holocaust» encara que després es van separar.
Jun Konagaya va començar a treballar en solitari com a Grim, un alter ego amb el que ha publicat una quinzena de discos.
Gran seguidor de la música folk tibetana, de l’electrònica i del punk, ha definit la seva música com poc refinada, fent pales la necessitat de quelcom físic per sobre l’immaterial en l’àmbit musical, per això dota de veus naturals i potencia la percepció de quelcom primitiu en la majoria dels seus treballs.
La música de Grim és una muntanya russa, i pot passar ràpidament de la melancolia a la perversió. De vegades és depravada, i d’altres cops misantròpica. Reflexa sovint un estat d’ànim ras i descolorit que es veu compensat amb cert confort quan ens ofereix les seves dosis de recés, que ens arriben gairebé com a himnes.
L’àlbum que us proposo escoltar és «Travel» d’Eskimo Records, llançat el novembre de 2014.
Es va presentar Sota l’etiqueta musical d’electrofolk, encara que trobarem més similituds amb el noise i la música experimental.
Algunes de les peces que trobarem en aquesta petita meravella sonora, venen farcides d’un anhel contingut, jugant sovint amb una innocència ingènua, però deixant-nos l’aspror del record llunyà d’un foraster.
«Travel» ens revela una nova relació amb el so, pel tractament del soroll en les seves peces. És destacable veure com barreja cert lirisme amb «loops» surrealistes i incideix en fórmules recurrents que vesteix amb elegància, mentre ens situa en una incomoditat moderada.
A gaudir-lo!!