En la meva adolescència escoltava sovint música New Age, un gènere prou conegut i estès en la memòria col·lectiva gràcies a compositors com Jean-Michel Jarre, Vangelis, Kitaro o Mike Oldfield, que sobretot en els anys vuitanta van assolir rellevància en esmunyir-se entre les llistes comercials de l’època a molts països europeus, Estats Units o el Japó.
Si bé el gènere New Age no és el tema sobre el qual us parlaré avui, us l’he colat a mode introductori, doncs m’ha fet recordar una anècdota de joventut, una anècdota que m’ha dut precisament a titular l’article així.
Amb vint-i-pocs anys, en una nit a Barcelona, parlant de música amb una amiga de llavors, la Vanessa, vaig escoltar-li dir el terme New Wave. Ràpidament, em vaig encarregar de corregir-la fent el corresponent apunt: «new age». La Vanessa va insistir en el fet que la seva expressió era correcta, cosa que em va dur a repetir la meva correcció, fins que finalment, amb un to ja més ras i contundent, la Vanessa em va etzibar un «NEW WAVE, NO NEW AGE!!».
Perquè efectivament, en la meva ignorància, resultava que existia un estil anomenat així… en fí… coses que passen.
Bé, però anem a pams, així que comencem i posem-nos en context: som als anys setanta.
Aquesta dècada ens portarà dues greus crisis econòmico-energètiques, diverses guerres i conflictes internacionals, així com un reguitzell de cops d’estat i canvis importants en els governs de molts països.
Entre altres esdeveniments remarcables, tenim el cas «watergate», assistirem també a la fi de la guerra del Vietnam, l’enduriment de l’apartheid a Sud-àfrica amb l’assassinat de Steven Biko, les crisis del petroli a l’Orient Mitjà, els anys 1973 i 1979, l’assassinat de Salvador Allende perpetrat durant el cop d’estat a Xile amb Pinochet al capdavant, la revolució dels clavells a Portugal, l’enderrocament de Ioannidis a Grècia, i la mort de Franco a Espanya, l’últim gran dictador del sud d’Europa.
Ens trobem davant un panorama de governs caòtics o febles, exercint polítiques asfixiants, justificades per la crisi econòmica, però de qüestionable moral.
Hi havia grans moviments populars, empesos pel descontentament per les polítiques socials, la crisi econòmica mundial i la inestabilitat, aquesta, generalitzada a moltes parts d’un món susceptible de caure encara en majors problemes. Aquest context social i polític és el full en blanc sobre el que una nova generació dibuixarà el seu ideari.
En les arts, el modernisme va deixar pas al postmodernisme, i corrents com l’art conceptual o el realisme, prenien molta força, influenciats pel moment i la realitat, fent palesa la fugida d’un sentir instal·lat en l’idealisme cap a una mirada més pragmàtica. L’art s’allunyava de l’estètica per centrar-se en el disseny, simple i minimalista, en certa manera caient en la desnaturalització de l’obra. Com ja hem vist en altres articles, l’art cau en el context del com i no del que, posant la mirada en el moment, el quan, i ja no tant en el resultat.
A més, cal afegir que tecnològicament ens trobàvem a les portes de la globalització, de la mà d’imperis econòmics emergents com Microsoft o Apple. Eren els anys de la irrupció dels primers computadors domèstics, de la televisió en color i els primers videojocs, l’expansió de les comunicacions via satèl·lit, i una nova etapa en la robotització de la indústria, cosa que sota el meu parer, devia resultar descoratjador en els estrats socials menys afavorits, amb una notable sensació de deshumanització del món.
Mentrestant, la joventut britànica, sotmesa a l’imperi econòmic d’una potència mundial en hores baixes, es comença a rebel·lar contra la indústria comercial, fent arrelar la idea que el capital era l’enemic, i que el consumisme era una eina més del poder per sotmetre el poble, que els governs i l’església eren uns actors interessats que coartaven les llibertats de les persones, exercint pressió social i econòmica per manipular-les i dirigir els seus destins.
Com ha anat succeint al llarg de la història, l’art ha estat el reflex de la societat, i és a través de l’art que podem llegir particularment moltes de les sensibilitats subjacents, que d’altra manera restarien ocultes.
En aquest període convuls, inestable, mancat molts cops d’ètica i saturat de clixés, part de la joventut anglesa comença a emmirallar-se en el rock de garatge, un estil agressiu, transgressor, i a vegades violent. Relacionat sovint amb la festa, el sexe, les drogues i l’alcohol, fórmula recurrent i habitual per surfejar les èpoques de crisis i les vaques flaques.
Aquesta música estrident, contundent, transgressora, ràpida i demolidora, fou l’altaveu amb el qual certs estrats de la societat van manifestar el seu rebuig a l’establishment. Els precursors d’aquesta nova onada adopten una estètica radical amb robes i actituds provocadores i inconformistes. Ostenten un tarannà no necessàriament violent, però que molts cops fan evidentment destructiu, i fan crítica de tot allò que els esclavitza fent ús d’unes lletres amb alta càrrega social.
Sí, com molts haureu imaginat, ha nascut el punk. I segur que molts també us estareu preguntant, què té a veure el punk amb el new wave? Doncs paciència, que ho sabreu de seguida…
El punk sorgeix principalment com un fenomen estètic i musical, un subgènere sense cap rerefons més enllà de la rebel·lia contra el convencionalisme i els estereotips. De fet, no existia una subcultura que alimentés cap pensament en concret, però la força modèlica de l’alliberament que representava aquest nou moviment, va propulsar ràpidament una moda generacional, que amb el temps va anar creant tot un corrent cultural, basat en el criticisme al poder i aquells que el gestionaven, basat a molestar i incomodar el bon gust, la moral i la tradició. Més endavant s’arriba a un aprofundiment filosòfic fins a esdevenir un pilar de la contracultura, abastant múltiples disciplines: de pensament polític, reprenent velles idees com el comunisme o l’anarquisme, estètiques, musicals i artístiques, amb uns codis de comportament, llenguatge, vestimenta i temàtiques recurrents distintives; en definitiva un contracorrent cultural com a resposta a les propostes més oficialistes.
La ideologia punk es va encarregar de fer vehicular una gran diversitat de discursos alineats amb un pensament destructiu vers el govern, el sistema econòmic o l’església, la indústria comercial i els estereotips. Buscant l’alliberament estètic es trenca amb els corrents estilístics de la moda, adoptant el lema «fes-ho tu mateix». El punk rebutja doncs els dogmes i es qüestiona l’establert, fugint dels estaments sota un ideari transgressor, lluny de les masses, els grans mitjans de comunicació i els lobbies.
En qüestions musicals, el gènere s’estén ràpidament pels suburbis del Regne Unit, els Estats Units i Austràlia. El moviment va definir a més els seus propis lemes i paràmetres de comportament en polítiques d’edició musical, que responien al seu caràcter de subcultura underground, sense mitjans organitzats, practicant la idea de la cultura a escala humana i comunitària.
La cultura punk també arribà a altres disciplines artístiques, exemplificant un canvi de model social, obrint ponts a una estètica més lliure i sense pretensions. Fanzins, pintures murals, grafitis, art abstracte, art urbà, i en definitiva un compendi d’expressions artístiques, molts cops vinculades a la protesta o la denúncia social.
No obstant això, amb el pas dels anys, el punk assoleix tal èxit comercial que perd part del seu propi significat, i és precisament aquí on jo volia arribar. Aquest és el punt d’inflexió més important sota el meu parer, que va viure la música moderna, però el perquè us l’explicaré la setmana vinent. Fins llavors, God Save the Queen!!